Com passarà a la història el president de Caixa Penedès Albert Vancells?

Això de mantenir l’interès de les lectores i els lectors d’un blog resulta més laboriós del què m’imaginava quan vaig començar fa quatre mesos ; a la que et distreus una mica les xifres de control de visites  que s’han mantingut a l’alça durant un parell o tres dies  comencen a caure en picat i se situen a la meitat, i l’endemà a la quarta part…i així successivament. És inevitable en aquestes circumstàncies fer-se algunes preguntes: no interessa ja el que expliques?; s’han cansat els lectors de llegir sempre sobre el mateix tema?; m’estic repetint fins a l’avorriment?; tens algun competidor que ho fa millor?; no acabo d’encertar amb el to i l’estil?… Tinc comprovat però,  que quan hi penjo un nou article recupero immediatament l’audiència perduda. Així doncs, aquesta  primera tarda hàbil després de les vacances hi dedicaré una horeta per intentar correspondre a l’interès de les lectores i els lectors. Tot i així, confesso que no m’acaba d’agradar sentir-me tant pressionat i haver de satisfer les vostres exigències subliminals.

Fa un mes i escaig que  Albert Vancells Noguer ocupa provisionalment el càrrec de president de Caixa Penedès (CP) i ja només n’hi queden cinc. Aquest veí de la Bisbal d’Empordà (no confondre amb la Bisbal del Penedès), vicepresident de la Cambra de Comerç de Palamós, exalcalde d’aquell municipi i expresident del Consell Comarcal del Baix Empordà , ha anunciat  i reiterat  que el mes de maig de 2012 ho deixarà còrrer.  ¿Com passarà a la història el president  de CP Albert Vancells? Sembla que amb més pena que glòria.

     El passat 24 de novembre, quan el Consell d’Administració  de CP va forçar la dimissió del president  Ricard Pagès i  del director general Manuel Troyano, Vancells va donar un pas endavant per assumir la presidència (després que l’altre vicepresident, el vilafranquí Magí Casulleras Canela, molt més murri que ell,  en donés un enrere). Des d’aleshores, cada vegada que ha obert  la boca l’ha dit més grossa. Gràcies a una estratègia de comunicació més encertada  que la del seu predecessor Ricard Pagès, l’actual president  ha tingut més presència als mitjans, això sí;  però s’hi hauria d’haver pensat una mica abans d’obrir la boca quan tenia un micròfon al davant. M’expliquen que ja no pensa fer més declaracions ni concedir més entrevistes. Serà perquè tot el que tenia de dir ja ho ha dit.

PRIMERA ATZAGAIDA

 “No som culpables  [es referia als integrants dels òrgans de govern de CP] del que va passar, sinó de no preguntar”.

Amb aquesta frase lapidària Vancells  pretenia desmarcar-se de l’escàndol de les pòlisses d’assegurances ocultes, per   un import de  gairebé 29 milions d’euros,  de les quals eren beneficiaris cinc exdirectius de l’entitat. Pel que sembla, Vancells està convençut que els culpables són  només Pagès, Troyano, Caellas, Jorba i Abella, abans, molt abans que el fiscal anticorrupció acabi les seves investigacions. Ja els ha sentenciat amb el seu judici personal i ja se’n ha exculpat ell i els altres.

Quina és la part de culpa dels òrgans de control de CP en tot aquest afer? Si ens atenem a les sinceres explicacions de Vancells,  només “que no van preguntar”. Sembla una excusa que ho pugui justificar tot, però això no és  de rebut. Al contrari. I no ho és perquè els consellers que integraven aquests òrgans de govern no hi eren només per fer bonic i cobrar les dietes corresponents;  hi eren per controlar als directius, per preguntar i demanar explicacions del què no entenien, i per prendre  una colla d’acords que tenien múltiples derivades.

És com si un porter de futbol  d’una final de la Champions al que li marquen  un gol definitiu en el darrer segon de la pròrroga,  s’excusés dient que estava distret i confiat mirant al públic; o que  no li va preguntar al davanter per on li xutaria la  fatídica pilota. O com si el cirujà que s’equivoca amputant la cama bona en lloc de la dolenta es queixés que l’afectat estava adormit i per això no li va poder preguntar quina era la cama que li feia mal. Excuses que no convencen més que als il·lusos i als incondicionals. Estirant el fil de la reflexió  de Vancells hauríem de convenir que si els consellers haguessin preguntat a temps,  ho haurien pogut haver evitat. Quina llàstima que no se’ls hi vagi passar pel cap preguntar una vegada a la vida ! I no es tractava d’una minúcia  el que hi havia en joc , sinó de  gairebé 29 milions d’euros! Ens han resultat molt cars aquestes consellers muts ! ¿Què més hi pot haver  d’obscur en la gestió de Pagès i companyia per culpa de no haver preguntat i que encara no s’hagi destapat?

SEGONA ATZAGAIADA

Demanar disculpes, però no demanar perdó; aquesta és l’estratègia de Vancells.

Com que els culpables, segons ell, són només els quatre o cinc directius aprofitats; nosaltres, els consellers dels òrgans de govern,  ens limitem a demanar disculpes, però no tenim perquè haver de demanar perdó en nom de Caixa Penedès. Malament rai si es creu que així recuperarà la confiança dels clients i de la societat. No vol assumir la seva part de responsabilitat en tant que vicepresident primer  de CP mentre es produïa el desviament de fons cap a les pòlisses individuals d’assegurances de Pagès, Troyano, Caellas, Jorba i Abella. I no ho vol fer, perquè l’afer és tan escandalós i ha desprestigiat tant i tant al Penedès que els consellers que ho haurien pogut evitar (segons ell, només els calia preguntar) haurien d’haver  dimitit en bloc i amagar-se sota les pedres. I tant que el Consell d’Administració de Caixa Penedès com a institució té de demanar perdó! Als empleats i als impositors que se senten traïts;  a les institucions, com  la Generalitat, el Banco de España i els ajuntaments catalans; a la societat catalana i a la penedesenca en particular per l’escàndol i l’alarma social generada; a les entitats de tota mena  que reben ajudes i subvencions de l’Obra Social de CP i que han vist com s’han reduït en els darrers tres anys mentre quatre directius  s’embutxacaven gairebé 29 milions d’euros…Ja veurem com reparteix les culpes el fiscal anticorrupció que investiga l’escàndol, però em sorprendria,  i molt,  que només assenyalés  amb el dit acusador als quatre o cinc eixerits  que es van aprofitar d’una colla de consellers autistes.

I no s’acaba tot demanant perdó. No n’hi ha prou. La societat (o una part significativa d’ella, o una minoria qualificada, o un dos per mil de la població) espera que es prenguin les mesures adequades per intentar recuperar els gairebé 29 milions d’euros; per portar davant el jutge els responsables de l’escàndol si s’acredita que es va contravenir alguna de les normes vigents; i per prendre les mesures necessàries per evitar que mai més es torni a repetir aquesta manca de control.  A què espera Vancells?

TERCERA ATZAGAIADA

 Prometre més transparència, però a l’hora de la veritat res de res.

Aquest lema  de “més transparència” el repeteix Vancells cada vegada que li convé, però se l’ha de menjar amb patates a cada moment. Transparència, sí; però  els periodistes no van poder entrar a l’Assemblea General per informar, tot i haver-li demanat la vigília en president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès. Transparència, sí; però  quan li pregunten pel sou del nou director general tira pilotes fora i diu que entre 160.000 i 280.000 euros. Transparència, sí; però quan el president de CP ha de comunicar el total de les remuneracions  de la cúpula directiva el 2011, respon que “ su publicación distorsionaria  la realidad de la austera política de retribuciones de la entidad y sus implicaciones legales están bajo instrucción judicial”. Se suposa que Vancells haurà canviat de criteri en relació a l’austeritat de les remumeracions del directius, ja que tant les d’ara i les d’abans era ell un dels que les aprovava sense problemes de consciència.

QUARTA ATZAGAIADA

 Esperar a veure què passa.

La decisió del president de CP  de no personar-se  de moment com acusació particular, tan per la via civil com per la penal,  contra els cinc exdirectius aprofitats,  mereix també una mica de reflexió. L’estratègia és esperar a veure què hi diu el fiscal anticorrupció que està investigant el cas. Sembla una  mesura de prudència i sensatesa, però som molts els que ho veiem d’una altra manera. Des del 24 de novembre en què es va destapar l’escàndol (i des de dos o tres mesos abans que alguns ja ho sabíem) hi ha hagut temps de sobres per aclarir com es van materialitzar aquelles  dubtoses operacions. A hores d’ara, sembla que només hi hagi tres opcions: 1) o va ser un espoli fraudulent (en aquesta hipòtesis ¿ a què esperen els actuals directius de CP per anar al jutjat?) ; 2) o es va fer legalment amb tots els ets i uts i amb tots els acords preceptius per part dels corresponents òrgans de govern de CP i  amb les signatures dels seus integrants (motiu més que suficient per dimitir  en bloc tots els que ho van aprovar i amagar-se sota les pedres)  ; o 3), que no està prou clar si  tot es va fer com calia i ja es veurà què descobreix el fiscal anticorrupció. Les actuals cúpules directives de CP i del BMN  saben perfectament quina de les tres opcions és l’encertada, i em temo que no és ni la primera ni la tercera. Per això opten per  esperar i veure què passa. ¡Quieto parao!.

CINQUENA ATZAGAIADA

Reduir el pes dels ajuntaments i diluir així la seva influència als òrgans de govern de CP.

Té delicte que  havent estat Vancells alcalde de la Bisbal d’Empordà i president del Consell Comarcal  del Baix Empordà s’avingués  amb aquesta maniobra a fer-li el joc a Ricard Pagès, retallant encara més la representació dels ens locals als òrgans de govern. La intenció era barroera  i va trobar els aliats imprescindibles: els representants dels impositors i els de les entitats( el 70% del total), gràcies a  la irresponsabilitat dels ajuntaments i del consell comarcal que  no van poder, no van voler o no van saber com fer-ho per evitar-ho i que es van creure que amb un manifest i  amb unes declaracions de bones intencions  fetes a  corre-cuita i  a darrera hora ja n’hi hauria  prou per  redreçar una maniobra d’aquesta naturalesa.

Aquest col·lectiu  dels representants dels ajuntaments sembla el més homogeni de tots els que hi ha  als òrgans de govern (els altres tres són els impositors de les oficines, els representants d’entitats culturals i del personal) , però està a anys llum del què caldria per intentar tenir alguna influència positiva en la gestió de l’entitat i de la seva Obra Social. Amb un esquema d’òrgans de govern en els quals els representants dels impositors tenien el 40 %, les entitats culturals el 30% i el personal el 10 %; els ens locals amb el 20 % ho tenien molt complicat. Per si un cas, a la darrera Assemblea, presidida  precisament per un exalcalde i un expresident d’un consell comarcal, van aconseguir reduir-la al 16’67%. Una medalla al mèrit  civil per a Albert Vancells.

SISENA ATZAGAIADA

No renovar les entitats amb representació als òrgans de govern.

Mantenir  i no renovar la llista de les mateixes entitats que des de fa anys i panys envien els seus representants als òrgans de govern de CP és sinònim d’immovilisme i de sectarisme. En aquesta llista  en sobren més de la meitat i n’hi falten de més idònies. A banda d’algunes realment representatives i solvents ─des del punt de vista comarcal, gremial  i professional─ n’hi trobem d’altres realment singulars. ¿Què poden aportar als òrgans de  CP  l’Ateneu Agrícola Noia de Sant Sadurní, la Societat Sardanista Dansaires Vilanovins, les Joventuts Musicals de Vilafranca, la Fundació Escoles Familiars Rurals de Penedès (Camp Joliu),  l’Agrupació Polifònica de Vilafranca, la delegació local d’Òmnium Cultural,  o l’Abadia de Montserrat, per citar només set  exemples, més enllà de la seva experiència en els seus respectius (i lloables) àmbits  de l’hoquei sobre patins, de la promoció de la sardana, de la música,  de l’ensenyament agrari tutelat per l’Opus Dei, del cant coral, de la cultura catalana  o del culte a  la moreneta. Això tampoc està pensat amb els peus. És la mateixa estratègia dels darrers trenta anys, basada en comprar fidelitats incondicionals a base d’atorgar subvencions i prebendes: l’herència  perversa d’Insensé, Ferràs, Parera, Colomé i Pagès. Más de lo mismo. (Hi ha moltes entitats que reben subvencions de CP ─i que les haurien de continuar rebent─ amb independència de tenir un  representant als òrgans de govern de CP).

¿No hauria  estat més oportú i raonable per guanyar credibilitat i confiança en aquests moments crítics augmentar el pes dels ajuntaments en detriment dels impositors? ¿No semblarien més idònies entitats com la delegació de la Cambra de Comerç,  o els botiguers de Vilafranca o Sant Sadurní, o qualssevol de les organitzacions agràries com l’Associació de Viticultors, l’Associació Vinícola Catalana,  o   l’Institut del Cava? ¿Perquè no hi pot haver un  sindicat obrer o un d’agrari, si hi ha representada la patronal de la Unió Empresarial del Penedès?

SETENA ATZAGAIADA

No renovar  immediatament  tots els òrgans de govern.

Després de l’escàndol del descontrol dels òrgans de govern, el més obvi hauria estat que  els implicats per acció u omissió haguessin dimitit en bloc, haguessin demanat perdó i se’n haguessin anat a casa seva.  I els primers,  per donar exemple, els més responsables: els membres del Consell d’Administració. Doncs no senyor, aquí no es mou ningú, i menys el vicepresident  primer  Albert Vancells que mai a la vida s’hauria imaginat que un bon dia arribaria a la presidència de CP d’una manera tan singular. I el que venia després, l’altre vicepresident, doncs tampoc dimiteix; i la resta  del Consell encara menys. I si ningú no dimiteix és inviable plantejar una renovació total del Consell d’Administració. I amb aquests exemples d’altruisme i sacrifici, a cap dels  restants  membres de l’Assemblea li va passar pel cap dimitir (sembla  que un ho va plantejar, però ràpidament se’l  va convèncer de no fer-ho). No renovar la totalitat dels òrgans de govern és mantenir  un model que s’ha evidenciat inútil i pervers. Fer-ho  ara de forma aigualida és optar per diluir la saba nova en la vella.

VUITENA ATZAGAIADA

Jugar a la confusió.

A la darrera Assemblea  del 29 de desembre de 2011, un conseller massa xafarder li va preguntar al president Vancells el sou del nou director general Ricard Banquells. No era una qüestió menor, tota vegada que aquest tema  va ser motiu d’escàndol i d’alarma social quan el passat 24 de novembre van destituir l’anterior director general Manuel Troyano, tant per la pòlissa d’assegurances de 5 milions d’euros com pel seu sou de 500.000 euros anuals. Doncs bé, en comptes d’informar en detall als més de 90 assistents a l’ Assemblea, el president actual, Albert Vancells,  va indicar tirant pilotes fora i sense filar gaire prim que es tractava d’una xifra  situada entre 160.000 i 280.000 euros anuals bruts, més cap a la banda baixa que cap a la banda alta, i amb càrrec al pressupost anual de l’Obra Social de CP. Endevina endevinalla.

Aquesta sí que és bona! Imaginem per un moment que li preguntem l’edat a algú i que ens respon que té entre 40 i 80 anys; o que  ens interessem per si un pacient té febre o no i ens responen que la seva temperatura corporal està entre 30 i 45 graus; o que volem saber amb exactitud un número d’un telèfon  d’urgències i ens diuen que anem provant  per ordre correlatiu, un per un,  del 649 44 22 20 al 845 52 12 24; o que necessitem saber quina dosi d’insulina li hem de dispensar a un diabètic  i ens indiquen irresponsablement que entre 30 i 60 unitats…

La resposta  del president Albert  Vancells a la pregunta  en qüestió va ser gairebé una impertinència, o un atemptat  a la intel·ligència d’un ase,  o ambdues coses a la vegada;  això sí, feta amb el somriure als llavis i  amb un posat d’humilitat. I no creguin les amigues i els amics lectors que la pregunta el va agafar per sorpresa a l’exalcalde i que va improvisar la resposta sobre la marxa, no;  l’havia consensuat abans amb Banquells i ja la portava escrita. Quina manera més gratuïta de fer el ridícul! Com es pot ser tant talòs? I més saben ells,  com ja sabíem tots,  que tard o d’hora es farien públics els sous de tots els directius de totes les caixes d’estalvis i que finalment sabríem oficialment que el president del Banco Mare Nostrum (el BMN,  fruit de la fusió de Caja Murcia, Caixa Penedès, Caja Granada i Sa Nostra), Carlos Egea Krauel, haurà  cobrat el 2011 un total de 456.000 euros bruts i que el director general,  Joaquin Cánovas,  n’haurà percebut 395.000, també bruts. Aviat sabrem la xifra exacte de Banquells i ja no caldran més floridures. Es podien haver estalviat posar-se en evidència d’aquesta manera!

En el fons es repeteix el mateix model de l’etapa Pagès, perquè els 83 (o potser algun més)   consellers que  van votar a favor  de la ratificació de Banquells (només set es van abstenir)  ho van fer sense conèixer ni la xifra exacte ni l’aproximada  que acabarà cobrant el nou director general. ¿Va ser així com es van aprovar en el seu moment les pòlisses d’assegurances de Pagès, Troyano, Caellas, Jorba i Abella per un import total de gairebé 29 milions d’euros? ¿De què els podem titllar a aquests 83 (o més) consellers; de confiats, d’irresponsables, d’insensats  o d’incompetents? No qüestionarem ara com ara  si Banquells es guanya el sou misteriós, tot i que pel que haurà de gestionar (el patrimoni i el departament d’Obra Social amb mitja dotzena d’empleats), sembla molt ben  pagat. Deu ser un fenomen ─i si fos així hauria de mossegar-me la llengua i  després demanar disculpes, que no perdó─, però ara mateix em venen al cap mitja dotzena d’experimentats gestors  de la comarca que ho podrien fer,  com a mínim,  tant bé com Banquells… i per la meitat del seu sou. Molt o poc, el sou assignat a  Banquells és una mica més que  el del Príncep Felip (147.376 euros) i una mica menys que el del Rei Joan Carles I (292.752 euros). No és el més alt del Penedès  ─el de Ricard Pagès va ser de 705.000 euros  bruts pels cinc mesos que va exercir com director general  de CP el 2011─, però deu estar entre els vint primers.

NOVENA ATZAGAIADA

Garantia fool de que el procés electoral en marxa estarà tutelat per la Generalitat i pel Banco de España.

Sobre això  convé recordar que el Consell d’Administració i la direcció general  de CP no han estat mai neutrals  en el passat; al contrari, han estat bel·ligerants per propiciar, condicionar i imposar els seus candidats a través de les oficines, de les entitats, dels sindicats grocs i , en ocasions, també d’alguns ajuntaments. I sempre, sota la tutela de la Generalitat i del Banco de España.

Els explico un mal exemple? Un dels dos consellers que va presidir l’Assemblea del dia 29  de desembre de 2011 assegut a la taula en la que també hi havia el director general Ramon Banquells, Josep Just Quer (l’altre conseller va ser Albert Vancells), va ser escollit per a formar part de l’Assemblea General  de CP ja fa uns anys a través d’una giragonsa habitual: el van anomenar com a representant d’una entitat cultural  comarcal de la que ni tan sols era soci i a partir d’aquí  Ricard Pagès no va parar fins que el va col·locar a la seva dreta al Consell d’Administració. Vegin que n’era de subtil la situació: l’entitat en qüestió rebia una subvenció anual de 18 mil euros pels serveis prestats a la causa; Josep Just Quer, a més de cobrar dietes per assistència,  obtenia préstecs hipotecaris (150.000 euros) i crèdits ( fins a 500.000 euros)  en condicions preferents, mentre  formava part de la Comissió de Control;  i simultàniament  Pagès s’autoadjudicava un sou d’entre 700.000  i un milió d’euros anuals i es preparava  la jubilació amb una pòlissa d’assegurança oculta d’11 milions d’euros més. D’històries com aquesta n’hi ha hagut a dotzenes. N’explicaré una altra tant o més sucosa que l’anterior. Josep Colomer Ràfols, l’antepenúltim president de CP va accedir a l’Assemblea, al Consell d’Administració i a la presidència gràcies a que va ser proposat  en el seu moment per la Societat Sardanista Dansaires Vilanovins, pocs dies després d’haver-se’n fet soci. ¿Qui ens garanteix que ara no serà igual, o encara pitjor?

DESENA I DARRERA ATZAGAIADA

Tot allò  que Vancells hauria pogut dir o fer i ni tant sols li ha passat pel cap.

Però en contrapunt,  el president de CP no ha proposat cap mesura concreta  de renovació ètica, ─com  que  mai més els consellers de CP i del BMN  puguin obtenir  per a ells, per als seus familiars de primer grau o per a les  seves empreses, préstecs i crèdits en condicions preferents─;  que  per evitar susceptibilitats hauria de ser incompatible pertànyer al  Consell  d’Administració de CP  i obtenir subvencions  per a l’entitat que es representa; o d’imposar mesures de transparència ─com la d’informar públicament  de totes les remuneracions nominals dels directius i dels consellers de CP i del BMN─,  o   de bon govern com revocar els consellers  dels ajuntaments i de les entitats quan hagin perdut la confiança o la representativitat d’origen); o que s’estableixi un mínim  del 30 per cent dels beneficis del BMN per destinar-lo obligatòriament a l’Obra Social; o que es limiti al 49% el capital privat en l’accionariat del BMN; o que  s’apel·li a l’exigència d’un codi ètic per a la direcció ─com establir per decret els límits de les seves retribucions─,  pel personal  i per les relacions amb els clients basats tots ells en les bones pràctiques. No hi ha més cera que la que crema ,  Vancells dóna pel que dóna i la societat civil tampoc està a l’alçada de les circumstàncies. Un capítol més   de la crònica  anunciada d’un fracàs col·lectiu.

Més enllà de l’escàndol i de l’alarma social generada per l’afer de les pòlisses d’assegurança, cada dia que passa se’m fa més evident que en el fons hi ha com una enveja  i una admiració envers els quatre o cinc involucrats per haver aconseguit enriquir-se aprofitant-se de l’ocasió. I com que els diners són de tots i no són de ningú, doncs encara més.

En aquest context tant patètic em ve ara al cap ─talment com si es tractés d’un reflex condicionat─, l’anècdota  de la magdalena que  Marcel Proust explica  a la À la recherche du temps perdu. Aquella vella olor i aquell gust característic de la magdalena sucada amb te que a un Proust  adult el feia retrocedir  amb plaer a la infantesa, a mi em porta irremeiablement el  mal regust de la llarga etapa de Ricard Pagès com a director general. No ho puc evitar.

Quan  l’actual president Albert Vancells es nega a deixar entrar periodistes a l’Assemblea General, hi veig l’ombra  allargassada de Ricard Pagès; quan no vol informar del sou del nou director general i surt per la tangent, se m’apareix la imatge sorneguera de Pagès amb els cabells blancs ; quan  es tanca en banda a renovar a fons els òrgans de govern amb l’excusa de que no és legal i que ja es farà segons els terminis establerts,  i quan afirma que l’aigualit  procés electoral que ara es posarà en marxa té totes les garanties de la Generalitat de Catalunya i del Banco de España veig com  el nas  de Vancells  se li transforma i li creix, i li creix,  i al final resulta idèntic al del seu predecessor Ricard Pinotxo; quan aconsegueix que l’Assemblea General li aprovi les seves esmenes als estatuts i al reglament en detriment de la representació dels ajuntaments als òrgans de govern de CP, li augmenta la  panxa  fins arribar a les dimensions pagesianes i els botons de la camisa estan apunt de sortir disparats i impactar contra el qui té al davant;  quan es nega a personar-se com acusació particular, per la via civil i per la via penal,  contra els exdirectius que van obtenir d’amagat pòlisses d’assegurances per un import de gairebé 29 milions d’euros sembla  talment com si sentís la veu de  Pagès que diu “─No cal que os hi amoïneu, no cal que os hi amoïneu !” ;  quan insisteix en que la Generalitat i el Banco de España tutelen el procés electoral en marxa com en les anteriors ocasions, donant a entendre que no hi haurà  les conxorxes habituals,  escolto  de fons una riallada insolent que el vent  de tramuntana em porta des de Sant Cugat del Vallès on viu Pagès al seu palau d’hivern; quan no canvia cap ni una de les entitats comarcals que des de fa anys i panys tenen la possibilitat d’enviar un representant a l’Assemblea General, me’n adono que se li acluquen més i més els ulls i al cap d’una estona són iguals que els de Pagès… Arriba un moment que se’m fa una barreja  i els confonc: escric erròniament Albert Pagès i Ricard Vancells,  i veig com desapareixen les ulleres de l’un per anar a parar sobre el nas de l’altre. (Potser li hauria d’explicar al  meu psicòleg a la propera visita anual, no fos cas que tot plegat fos la  símptoma d’una fixació malaltissa i hagués de recórrer urgentment al psiquiatre). Mentrestant em tornaré a llegir la novela de Robert Louis Stevenson Strange Case of Dr Jekyll and Mr Hyde.