Glaçats
1
Radiografia d’una entelèquia
Ui, ui, ui…això pinta igual
La Vanguardia d’avui informa que “El ex director general de Unnim, Enric Mata [el podeu veure a la fotografia adjunta], y cinco ex directivos más que causaron baja en la caja en el 2011 cuentan con un plan de pensiones que supera de forma agregada los 8 millones de euros. Ese dinero se articula a través de un plan de pensiones tradicional, dotado con más de 2 millones de euros, y otro en forma de póliza de seguros por valor de casi 6 millones y que está depositado en la compañía de vida de Unnim. Fuentes consultadas sostienen que, dado el tiempo que Mata llevaba como máximo responsable de Caixa Terrassa y de Unnim –más de 31 años–, alrededor de la mitad de esos 8 millones le podrían corresponder a él”[…]. “La práctica seguida en Unnim era la misma que en el resto del sector y que en la mayoría de las grandes empresas. Todos los empleados de la entidad disponían de un plan de pensiones pero estaba limitado en función de la antigüedad. En este caso, las aportaciones realizadas por la entidad en nombre de esos seis directivos ascendían a dos millones de euros. Por esa razón, para que los directivos pudieran disfrutar de una pensión acorde con su sueldo cuando se jubilaran se contrataban pólizas de seguros que garantizaran prácticamente los mismos ingresos en el momento de la pensión que lo que percibían al estar activos. Esa póliza adicional está dotada con 5,96 millones de euros. De esa cantidad, más de 1,3 millones fueron aportados en el 2011 por Unnim”.
No els hi sona aquesta música? La notícia de La Vanguardia no indica si els membres dels Consells d’Administració de Caixa Terrassa i d’Unnim n’estaven al corrent i , en conseqüència, a hores d’ara no sabem si s’escandalitzaran o posaran cara de pòquer. Sembla deduir-se que aquesta pràctica de les pòlisses d’assegurances estava institucionalitzada en el sector de les caixes d’estalvis i , per tant, augmenten els interrogants sobre si el què realment va esdevenir a Caixa Penedès (CP) va ser una apropiació indeguda.
La versió oficial és que el Consell de CP desconeixia l’existència de les pòlisses d’assegurances. Mentre el fiscal anticorrupció no ho aclareixi, tot el que podem fer és elucubrar, amb el risc d’equivocar-nos. Elucubrem, doncs, en la hipòtesis més absurda ( o la més versemblant, ves a saber)
Imaginem que al final resulti que tot estava en regla i que la constitució i les dotacions als plans de pensions en forma de pòlisses d’assegurances per un import de gairebé 29 milions d’euros dels quals en van ser beneficiaris Pagès, Troyano, Caellas, Jorba i Abella no va contravenir cap normativa vigent i van ser aprovats, per tant, pels òrgans de govern de CP corresponents. Si va anar així, la primera conseqüència és que els gairebé 29 milions d’euros es quedaran on són; i la segona, és que els cinc exdirectius podran presumir de legalitat. No hi hauria res a dir, tret de si des del punt de vista ètic i professional aquests cinc executius es mereixien aquestes jubilacions daurades. Però l’escenari seria molt diferent de l’actual, ja que els cinc presumptes delinqüents deixarien de ser-ho i passarien a ser persones honorables. Hauríem de revisar tot el què hem escrit i demanar immediatament les corresponents excuses.
Aleshores, si tot s’hagués fet legalment, ¿com hauríem d’interpretar la sorpresa i l’enuig del Consell d’Administració de CP quan el 24 de novembre de 2011 va descobrir l’existència de les pòlisses d’assegurança? ¿ És creïble que cap dels disset consellers no en sabés res? No pot ser; alguns d’ells devien formar part de les comissions dels òrgans de govern de CP que van autoritzar les operacions… En aquesta hipòtesi hi ha una qüestió que no acabo d’entendre ( i no saben com els agrairé si me l’aclareixen) : si tot era legal, perquè Pagès i Troyano van acceptar tranquil•lament la seva destitució aquella nit del 24 de novembre ? ¿I si quan el fiscal demostrés que no hi va haver cap irregularitat, Pagès i Troyano demandessin al Consell d’Administració de CP per haver-los destituït sense fonament? ¿ I si d’aquí a quatre setmanes o quatre mesos tornéssim a veure altra vegada Pagès i Troyano a la cúpula de CP? Els marrameus se sentirien a la Patagònia.
Com passarà a la història el president de Caixa Penedès Albert Vancells?
Això de mantenir l’interès de les lectores i els lectors d’un blog resulta més laboriós del què m’imaginava quan vaig començar fa quatre mesos ; a la que et distreus una mica les xifres de control de visites que s’han mantingut a l’alça durant un parell o tres dies comencen a caure en picat i se situen a la meitat, i l’endemà a la quarta part…i així successivament. És inevitable en aquestes circumstàncies fer-se algunes preguntes: no interessa ja el que expliques?; s’han cansat els lectors de llegir sempre sobre el mateix tema?; m’estic repetint fins a l’avorriment?; tens algun competidor que ho fa millor?; no acabo d’encertar amb el to i l’estil?… Tinc comprovat però, que quan hi penjo un nou article recupero immediatament l’audiència perduda. Així doncs, aquesta primera tarda hàbil després de les vacances hi dedicaré una horeta per intentar correspondre a l’interès de les lectores i els lectors. Tot i així, confesso que no m’acaba d’agradar sentir-me tant pressionat i haver de satisfer les vostres exigències subliminals.
Fa un mes i escaig que Albert Vancells Noguer ocupa provisionalment el càrrec de president de Caixa Penedès (CP) i ja només n’hi queden cinc. Aquest veí de la Bisbal d’Empordà (no confondre amb la Bisbal del Penedès), vicepresident de la Cambra de Comerç de Palamós, exalcalde d’aquell municipi i expresident del Consell Comarcal del Baix Empordà , ha anunciat i reiterat que el mes de maig de 2012 ho deixarà còrrer. ¿Com passarà a la història el president de CP Albert Vancells? Sembla que amb més pena que glòria.
El passat 24 de novembre, quan el Consell d’Administració de CP va forçar la dimissió del president Ricard Pagès i del director general Manuel Troyano, Vancells va donar un pas endavant per assumir la presidència (després que l’altre vicepresident, el vilafranquí Magí Casulleras Canela, molt més murri que ell, en donés un enrere). Des d’aleshores, cada vegada que ha obert la boca l’ha dit més grossa. Gràcies a una estratègia de comunicació més encertada que la del seu predecessor Ricard Pagès, l’actual president ha tingut més presència als mitjans, això sí; però s’hi hauria d’haver pensat una mica abans d’obrir la boca quan tenia un micròfon al davant. M’expliquen que ja no pensa fer més declaracions ni concedir més entrevistes. Serà perquè tot el que tenia de dir ja ho ha dit.
PRIMERA ATZAGAIDA
“No som culpables [es referia als integrants dels òrgans de govern de CP] del que va passar, sinó de no preguntar”.
Amb aquesta frase lapidària Vancells pretenia desmarcar-se de l’escàndol de les pòlisses d’assegurances ocultes, per un import de gairebé 29 milions d’euros, de les quals eren beneficiaris cinc exdirectius de l’entitat. Pel que sembla, Vancells està convençut que els culpables són només Pagès, Troyano, Caellas, Jorba i Abella, abans, molt abans que el fiscal anticorrupció acabi les seves investigacions. Ja els ha sentenciat amb el seu judici personal i ja se’n ha exculpat ell i els altres.
Quina és la part de culpa dels òrgans de control de CP en tot aquest afer? Si ens atenem a les sinceres explicacions de Vancells, només “que no van preguntar”. Sembla una excusa que ho pugui justificar tot, però això no és de rebut. Al contrari. I no ho és perquè els consellers que integraven aquests òrgans de govern no hi eren només per fer bonic i cobrar les dietes corresponents; hi eren per controlar als directius, per preguntar i demanar explicacions del què no entenien, i per prendre una colla d’acords que tenien múltiples derivades.
És com si un porter de futbol d’una final de la Champions al que li marquen un gol definitiu en el darrer segon de la pròrroga, s’excusés dient que estava distret i confiat mirant al públic; o que no li va preguntar al davanter per on li xutaria la fatídica pilota. O com si el cirujà que s’equivoca amputant la cama bona en lloc de la dolenta es queixés que l’afectat estava adormit i per això no li va poder preguntar quina era la cama que li feia mal. Excuses que no convencen més que als il·lusos i als incondicionals. Estirant el fil de la reflexió de Vancells hauríem de convenir que si els consellers haguessin preguntat a temps, ho haurien pogut haver evitat. Quina llàstima que no se’ls hi vagi passar pel cap preguntar una vegada a la vida ! I no es tractava d’una minúcia el que hi havia en joc , sinó de gairebé 29 milions d’euros! Ens han resultat molt cars aquestes consellers muts ! ¿Què més hi pot haver d’obscur en la gestió de Pagès i companyia per culpa de no haver preguntat i que encara no s’hagi destapat?
SEGONA ATZAGAIADA
Demanar disculpes, però no demanar perdó; aquesta és l’estratègia de Vancells.
Com que els culpables, segons ell, són només els quatre o cinc directius aprofitats; nosaltres, els consellers dels òrgans de govern, ens limitem a demanar disculpes, però no tenim perquè haver de demanar perdó en nom de Caixa Penedès. Malament rai si es creu que així recuperarà la confiança dels clients i de la societat. No vol assumir la seva part de responsabilitat en tant que vicepresident primer de CP mentre es produïa el desviament de fons cap a les pòlisses individuals d’assegurances de Pagès, Troyano, Caellas, Jorba i Abella. I no ho vol fer, perquè l’afer és tan escandalós i ha desprestigiat tant i tant al Penedès que els consellers que ho haurien pogut evitar (segons ell, només els calia preguntar) haurien d’haver dimitit en bloc i amagar-se sota les pedres. I tant que el Consell d’Administració de Caixa Penedès com a institució té de demanar perdó! Als empleats i als impositors que se senten traïts; a les institucions, com la Generalitat, el Banco de España i els ajuntaments catalans; a la societat catalana i a la penedesenca en particular per l’escàndol i l’alarma social generada; a les entitats de tota mena que reben ajudes i subvencions de l’Obra Social de CP i que han vist com s’han reduït en els darrers tres anys mentre quatre directius s’embutxacaven gairebé 29 milions d’euros…Ja veurem com reparteix les culpes el fiscal anticorrupció que investiga l’escàndol, però em sorprendria, i molt, que només assenyalés amb el dit acusador als quatre o cinc eixerits que es van aprofitar d’una colla de consellers autistes.
I no s’acaba tot demanant perdó. No n’hi ha prou. La societat (o una part significativa d’ella, o una minoria qualificada, o un dos per mil de la població) espera que es prenguin les mesures adequades per intentar recuperar els gairebé 29 milions d’euros; per portar davant el jutge els responsables de l’escàndol si s’acredita que es va contravenir alguna de les normes vigents; i per prendre les mesures necessàries per evitar que mai més es torni a repetir aquesta manca de control. A què espera Vancells?
TERCERA ATZAGAIADA
Prometre més transparència, però a l’hora de la veritat res de res.
Aquest lema de “més transparència” el repeteix Vancells cada vegada que li convé, però se l’ha de menjar amb patates a cada moment. Transparència, sí; però els periodistes no van poder entrar a l’Assemblea General per informar, tot i haver-li demanat la vigília en president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès. Transparència, sí; però quan li pregunten pel sou del nou director general tira pilotes fora i diu que entre 160.000 i 280.000 euros. Transparència, sí; però quan el president de CP ha de comunicar el total de les remuneracions de la cúpula directiva el 2011, respon que “ su publicación distorsionaria la realidad de la austera política de retribuciones de la entidad y sus implicaciones legales están bajo instrucción judicial”. Se suposa que Vancells haurà canviat de criteri en relació a l’austeritat de les remumeracions del directius, ja que tant les d’ara i les d’abans era ell un dels que les aprovava sense problemes de consciència.
QUARTA ATZAGAIADA
Esperar a veure què passa.
La decisió del president de CP de no personar-se de moment com acusació particular, tan per la via civil com per la penal, contra els cinc exdirectius aprofitats, mereix també una mica de reflexió. L’estratègia és esperar a veure què hi diu el fiscal anticorrupció que està investigant el cas. Sembla una mesura de prudència i sensatesa, però som molts els que ho veiem d’una altra manera. Des del 24 de novembre en què es va destapar l’escàndol (i des de dos o tres mesos abans que alguns ja ho sabíem) hi ha hagut temps de sobres per aclarir com es van materialitzar aquelles dubtoses operacions. A hores d’ara, sembla que només hi hagi tres opcions: 1) o va ser un espoli fraudulent (en aquesta hipòtesis ¿ a què esperen els actuals directius de CP per anar al jutjat?) ; 2) o es va fer legalment amb tots els ets i uts i amb tots els acords preceptius per part dels corresponents òrgans de govern de CP i amb les signatures dels seus integrants (motiu més que suficient per dimitir en bloc tots els que ho van aprovar i amagar-se sota les pedres) ; o 3), que no està prou clar si tot es va fer com calia i ja es veurà què descobreix el fiscal anticorrupció. Les actuals cúpules directives de CP i del BMN saben perfectament quina de les tres opcions és l’encertada, i em temo que no és ni la primera ni la tercera. Per això opten per esperar i veure què passa. ¡Quieto parao!.
CINQUENA ATZAGAIADA
Reduir el pes dels ajuntaments i diluir així la seva influència als òrgans de govern de CP.
Té delicte que havent estat Vancells alcalde de la Bisbal d’Empordà i president del Consell Comarcal del Baix Empordà s’avingués amb aquesta maniobra a fer-li el joc a Ricard Pagès, retallant encara més la representació dels ens locals als òrgans de govern. La intenció era barroera i va trobar els aliats imprescindibles: els representants dels impositors i els de les entitats( el 70% del total), gràcies a la irresponsabilitat dels ajuntaments i del consell comarcal que no van poder, no van voler o no van saber com fer-ho per evitar-ho i que es van creure que amb un manifest i amb unes declaracions de bones intencions fetes a corre-cuita i a darrera hora ja n’hi hauria prou per redreçar una maniobra d’aquesta naturalesa.
Aquest col·lectiu dels representants dels ajuntaments sembla el més homogeni de tots els que hi ha als òrgans de govern (els altres tres són els impositors de les oficines, els representants d’entitats culturals i del personal) , però està a anys llum del què caldria per intentar tenir alguna influència positiva en la gestió de l’entitat i de la seva Obra Social. Amb un esquema d’òrgans de govern en els quals els representants dels impositors tenien el 40 %, les entitats culturals el 30% i el personal el 10 %; els ens locals amb el 20 % ho tenien molt complicat. Per si un cas, a la darrera Assemblea, presidida precisament per un exalcalde i un expresident d’un consell comarcal, van aconseguir reduir-la al 16’67%. Una medalla al mèrit civil per a Albert Vancells.
SISENA ATZAGAIADA
No renovar les entitats amb representació als òrgans de govern.
Mantenir i no renovar la llista de les mateixes entitats que des de fa anys i panys envien els seus representants als òrgans de govern de CP és sinònim d’immovilisme i de sectarisme. En aquesta llista en sobren més de la meitat i n’hi falten de més idònies. A banda d’algunes realment representatives i solvents ─des del punt de vista comarcal, gremial i professional─ n’hi trobem d’altres realment singulars. ¿Què poden aportar als òrgans de CP l’Ateneu Agrícola Noia de Sant Sadurní, la Societat Sardanista Dansaires Vilanovins, les Joventuts Musicals de Vilafranca, la Fundació Escoles Familiars Rurals de Penedès (Camp Joliu), l’Agrupació Polifònica de Vilafranca, la delegació local d’Òmnium Cultural, o l’Abadia de Montserrat, per citar només set exemples, més enllà de la seva experiència en els seus respectius (i lloables) àmbits de l’hoquei sobre patins, de la promoció de la sardana, de la música, de l’ensenyament agrari tutelat per l’Opus Dei, del cant coral, de la cultura catalana o del culte a la moreneta. Això tampoc està pensat amb els peus. És la mateixa estratègia dels darrers trenta anys, basada en comprar fidelitats incondicionals a base d’atorgar subvencions i prebendes: l’herència perversa d’Insensé, Ferràs, Parera, Colomé i Pagès. Más de lo mismo. (Hi ha moltes entitats que reben subvencions de CP ─i que les haurien de continuar rebent─ amb independència de tenir un representant als òrgans de govern de CP).
¿No hauria estat més oportú i raonable per guanyar credibilitat i confiança en aquests moments crítics augmentar el pes dels ajuntaments en detriment dels impositors? ¿No semblarien més idònies entitats com la delegació de la Cambra de Comerç, o els botiguers de Vilafranca o Sant Sadurní, o qualssevol de les organitzacions agràries com l’Associació de Viticultors, l’Associació Vinícola Catalana, o l’Institut del Cava? ¿Perquè no hi pot haver un sindicat obrer o un d’agrari, si hi ha representada la patronal de la Unió Empresarial del Penedès?
SETENA ATZAGAIADA
No renovar immediatament tots els òrgans de govern.
Després de l’escàndol del descontrol dels òrgans de govern, el més obvi hauria estat que els implicats per acció u omissió haguessin dimitit en bloc, haguessin demanat perdó i se’n haguessin anat a casa seva. I els primers, per donar exemple, els més responsables: els membres del Consell d’Administració. Doncs no senyor, aquí no es mou ningú, i menys el vicepresident primer Albert Vancells que mai a la vida s’hauria imaginat que un bon dia arribaria a la presidència de CP d’una manera tan singular. I el que venia després, l’altre vicepresident, doncs tampoc dimiteix; i la resta del Consell encara menys. I si ningú no dimiteix és inviable plantejar una renovació total del Consell d’Administració. I amb aquests exemples d’altruisme i sacrifici, a cap dels restants membres de l’Assemblea li va passar pel cap dimitir (sembla que un ho va plantejar, però ràpidament se’l va convèncer de no fer-ho). No renovar la totalitat dels òrgans de govern és mantenir un model que s’ha evidenciat inútil i pervers. Fer-ho ara de forma aigualida és optar per diluir la saba nova en la vella.
VUITENA ATZAGAIADA
Jugar a la confusió.
A la darrera Assemblea del 29 de desembre de 2011, un conseller massa xafarder li va preguntar al president Vancells el sou del nou director general Ricard Banquells. No era una qüestió menor, tota vegada que aquest tema va ser motiu d’escàndol i d’alarma social quan el passat 24 de novembre van destituir l’anterior director general Manuel Troyano, tant per la pòlissa d’assegurances de 5 milions d’euros com pel seu sou de 500.000 euros anuals. Doncs bé, en comptes d’informar en detall als més de 90 assistents a l’ Assemblea, el president actual, Albert Vancells, va indicar tirant pilotes fora i sense filar gaire prim que es tractava d’una xifra situada entre 160.000 i 280.000 euros anuals bruts, més cap a la banda baixa que cap a la banda alta, i amb càrrec al pressupost anual de l’Obra Social de CP. Endevina endevinalla.
Aquesta sí que és bona! Imaginem per un moment que li preguntem l’edat a algú i que ens respon que té entre 40 i 80 anys; o que ens interessem per si un pacient té febre o no i ens responen que la seva temperatura corporal està entre 30 i 45 graus; o que volem saber amb exactitud un número d’un telèfon d’urgències i ens diuen que anem provant per ordre correlatiu, un per un, del 649 44 22 20 al 845 52 12 24; o que necessitem saber quina dosi d’insulina li hem de dispensar a un diabètic i ens indiquen irresponsablement que entre 30 i 60 unitats…
La resposta del president Albert Vancells a la pregunta en qüestió va ser gairebé una impertinència, o un atemptat a la intel·ligència d’un ase, o ambdues coses a la vegada; això sí, feta amb el somriure als llavis i amb un posat d’humilitat. I no creguin les amigues i els amics lectors que la pregunta el va agafar per sorpresa a l’exalcalde i que va improvisar la resposta sobre la marxa, no; l’havia consensuat abans amb Banquells i ja la portava escrita. Quina manera més gratuïta de fer el ridícul! Com es pot ser tant talòs? I més saben ells, com ja sabíem tots, que tard o d’hora es farien públics els sous de tots els directius de totes les caixes d’estalvis i que finalment sabríem oficialment que el president del Banco Mare Nostrum (el BMN, fruit de la fusió de Caja Murcia, Caixa Penedès, Caja Granada i Sa Nostra), Carlos Egea Krauel, haurà cobrat el 2011 un total de 456.000 euros bruts i que el director general, Joaquin Cánovas, n’haurà percebut 395.000, també bruts. Aviat sabrem la xifra exacte de Banquells i ja no caldran més floridures. Es podien haver estalviat posar-se en evidència d’aquesta manera!
En el fons es repeteix el mateix model de l’etapa Pagès, perquè els 83 (o potser algun més) consellers que van votar a favor de la ratificació de Banquells (només set es van abstenir) ho van fer sense conèixer ni la xifra exacte ni l’aproximada que acabarà cobrant el nou director general. ¿Va ser així com es van aprovar en el seu moment les pòlisses d’assegurances de Pagès, Troyano, Caellas, Jorba i Abella per un import total de gairebé 29 milions d’euros? ¿De què els podem titllar a aquests 83 (o més) consellers; de confiats, d’irresponsables, d’insensats o d’incompetents? No qüestionarem ara com ara si Banquells es guanya el sou misteriós, tot i que pel que haurà de gestionar (el patrimoni i el departament d’Obra Social amb mitja dotzena d’empleats), sembla molt ben pagat. Deu ser un fenomen ─i si fos així hauria de mossegar-me la llengua i després demanar disculpes, que no perdó─, però ara mateix em venen al cap mitja dotzena d’experimentats gestors de la comarca que ho podrien fer, com a mínim, tant bé com Banquells… i per la meitat del seu sou. Molt o poc, el sou assignat a Banquells és una mica més que el del Príncep Felip (147.376 euros) i una mica menys que el del Rei Joan Carles I (292.752 euros). No és el més alt del Penedès ─el de Ricard Pagès va ser de 705.000 euros bruts pels cinc mesos que va exercir com director general de CP el 2011─, però deu estar entre els vint primers.
NOVENA ATZAGAIADA
Garantia fool de que el procés electoral en marxa estarà tutelat per la Generalitat i pel Banco de España.
Sobre això convé recordar que el Consell d’Administració i la direcció general de CP no han estat mai neutrals en el passat; al contrari, han estat bel·ligerants per propiciar, condicionar i imposar els seus candidats a través de les oficines, de les entitats, dels sindicats grocs i , en ocasions, també d’alguns ajuntaments. I sempre, sota la tutela de la Generalitat i del Banco de España.
Els explico un mal exemple? Un dels dos consellers que va presidir l’Assemblea del dia 29 de desembre de 2011 assegut a la taula en la que també hi havia el director general Ramon Banquells, Josep Just Quer (l’altre conseller va ser Albert Vancells), va ser escollit per a formar part de l’Assemblea General de CP ja fa uns anys a través d’una giragonsa habitual: el van anomenar com a representant d’una entitat cultural comarcal de la que ni tan sols era soci i a partir d’aquí Ricard Pagès no va parar fins que el va col·locar a la seva dreta al Consell d’Administració. Vegin que n’era de subtil la situació: l’entitat en qüestió rebia una subvenció anual de 18 mil euros pels serveis prestats a la causa; Josep Just Quer, a més de cobrar dietes per assistència, obtenia préstecs hipotecaris (150.000 euros) i crèdits ( fins a 500.000 euros) en condicions preferents, mentre formava part de la Comissió de Control; i simultàniament Pagès s’autoadjudicava un sou d’entre 700.000 i un milió d’euros anuals i es preparava la jubilació amb una pòlissa d’assegurança oculta d’11 milions d’euros més. D’històries com aquesta n’hi ha hagut a dotzenes. N’explicaré una altra tant o més sucosa que l’anterior. Josep Colomer Ràfols, l’antepenúltim president de CP va accedir a l’Assemblea, al Consell d’Administració i a la presidència gràcies a que va ser proposat en el seu moment per la Societat Sardanista Dansaires Vilanovins, pocs dies després d’haver-se’n fet soci. ¿Qui ens garanteix que ara no serà igual, o encara pitjor?
DESENA I DARRERA ATZAGAIADA
Tot allò que Vancells hauria pogut dir o fer i ni tant sols li ha passat pel cap.
Però en contrapunt, el president de CP no ha proposat cap mesura concreta de renovació ètica, ─com que mai més els consellers de CP i del BMN puguin obtenir per a ells, per als seus familiars de primer grau o per a les seves empreses, préstecs i crèdits en condicions preferents─; que per evitar susceptibilitats hauria de ser incompatible pertànyer al Consell d’Administració de CP i obtenir subvencions per a l’entitat que es representa; o d’imposar mesures de transparència ─com la d’informar públicament de totes les remuneracions nominals dels directius i dels consellers de CP i del BMN─, o de bon govern com revocar els consellers dels ajuntaments i de les entitats quan hagin perdut la confiança o la representativitat d’origen); o que s’estableixi un mínim del 30 per cent dels beneficis del BMN per destinar-lo obligatòriament a l’Obra Social; o que es limiti al 49% el capital privat en l’accionariat del BMN; o que s’apel·li a l’exigència d’un codi ètic per a la direcció ─com establir per decret els límits de les seves retribucions─, pel personal i per les relacions amb els clients basats tots ells en les bones pràctiques. No hi ha més cera que la que crema , Vancells dóna pel que dóna i la societat civil tampoc està a l’alçada de les circumstàncies. Un capítol més de la crònica anunciada d’un fracàs col·lectiu.
Més enllà de l’escàndol i de l’alarma social generada per l’afer de les pòlisses d’assegurança, cada dia que passa se’m fa més evident que en el fons hi ha com una enveja i una admiració envers els quatre o cinc involucrats per haver aconseguit enriquir-se aprofitant-se de l’ocasió. I com que els diners són de tots i no són de ningú, doncs encara més.
En aquest context tant patètic em ve ara al cap ─talment com si es tractés d’un reflex condicionat─, l’anècdota de la magdalena que Marcel Proust explica a la À la recherche du temps perdu. Aquella vella olor i aquell gust característic de la magdalena sucada amb te que a un Proust adult el feia retrocedir amb plaer a la infantesa, a mi em porta irremeiablement el mal regust de la llarga etapa de Ricard Pagès com a director general. No ho puc evitar.
Quan l’actual president Albert Vancells es nega a deixar entrar periodistes a l’Assemblea General, hi veig l’ombra allargassada de Ricard Pagès; quan no vol informar del sou del nou director general i surt per la tangent, se m’apareix la imatge sorneguera de Pagès amb els cabells blancs ; quan es tanca en banda a renovar a fons els òrgans de govern amb l’excusa de que no és legal i que ja es farà segons els terminis establerts, i quan afirma que l’aigualit procés electoral que ara es posarà en marxa té totes les garanties de la Generalitat de Catalunya i del Banco de España veig com el nas de Vancells se li transforma i li creix, i li creix, i al final resulta idèntic al del seu predecessor Ricard Pinotxo; quan aconsegueix que l’Assemblea General li aprovi les seves esmenes als estatuts i al reglament en detriment de la representació dels ajuntaments als òrgans de govern de CP, li augmenta la panxa fins arribar a les dimensions pagesianes i els botons de la camisa estan apunt de sortir disparats i impactar contra el qui té al davant; quan es nega a personar-se com acusació particular, per la via civil i per la via penal, contra els exdirectius que van obtenir d’amagat pòlisses d’assegurances per un import de gairebé 29 milions d’euros sembla talment com si sentís la veu de Pagès que diu “─No cal que os hi amoïneu, no cal que os hi amoïneu !” ; quan insisteix en que la Generalitat i el Banco de España tutelen el procés electoral en marxa com en les anteriors ocasions, donant a entendre que no hi haurà les conxorxes habituals, escolto de fons una riallada insolent que el vent de tramuntana em porta des de Sant Cugat del Vallès on viu Pagès al seu palau d’hivern; quan no canvia cap ni una de les entitats comarcals que des de fa anys i panys tenen la possibilitat d’enviar un representant a l’Assemblea General, me’n adono que se li acluquen més i més els ulls i al cap d’una estona són iguals que els de Pagès… Arriba un moment que se’m fa una barreja i els confonc: escric erròniament Albert Pagès i Ricard Vancells, i veig com desapareixen les ulleres de l’un per anar a parar sobre el nas de l’altre. (Potser li hauria d’explicar al meu psicòleg a la propera visita anual, no fos cas que tot plegat fos la símptoma d’una fixació malaltissa i hagués de recórrer urgentment al psiquiatre). Mentrestant em tornaré a llegir la novela de Robert Louis Stevenson Strange Case of Dr Jekyll and Mr Hyde.
El reportatge de Robert Capa de la maleta mexicana del 5 de novembre de 1938 (MNAC)
Aquí trobareu el reportatge publicat al web que el MNAC ha creat en motiu de l’exposició sobre la maleta mexicana de Robert Capa.
La darrera Assemblea General de Caixa Penedès a través d’una lupa d’augment
El passat 29 de desembre Caixa Penedès (CP) va celebrar una Assemblea General Extraordinària, la primera després de l’escàndol destapat un mes abans a causa de les pòlisses assegurances ocultes per un import de gairebé 29 milions d’euros, de les que eren beneficiaris cinc exdirectius de l’entitat.
Per desinflar immediatament les expectatives de les lectores i els lectors que hi vulguin trobar alguna novetat, els diré per començar que tot va esdevenir com de costum, sense sortir-se’n del guió establert i, per tant, sense cap sorpresa: una assemblea de manual. M’hi hauré d’esforçar molt explicar-la i no avorrir-los.
Per emmarcar la qüestió cal recordar que les Juntes Generals dels bancs i les Assemblees Generals de les caixes d’estalvis tenen una dinàmica molt peculiar; res a veure amb un ple del Congrés, o del Parlament de Catalunya, o d’un ple municipal de qualssevol ajuntament, o de la junta rectora d’una entitat cultural de qualssevol mena. A les Juntes Generals del bancs hi poden assistir els accionistes i a les Assemblees de les caixes els integrants de l’òrgan de govern suprem, en el cas de CP el centenar de representants dels impositors (40), els de les entitats culturals (30), els dels ajuntaments (20) i els del personal (10). Em ambdós casos presideix el Consell d’Administració, però així com en els bancs els que l’integren són accionistes de referència que s’hi juguen els seus diners, a les caixes ningú no s’hi juga res, ja que no es reparteixen dividends i els calés no són de ningú en concret. L’ordre del dia també el decideix el Consell d’Administració. El de l’Assemblea de CP de 29 de desembre, el va deixar lligat i ben lligat l’expresident Ricard Pagès, dos mesos abans de ser destituït.
Al llarg de la meva vida professional hauré assistit al voltant d’una trentena de vegades a les Juntes Generals d’una entitat financera, no perquè en fos accionista, sinó perquè em tocava organitzar-les i després valorar-ne els resultats. Per tant, gaudeixo del privilegi de tenir-ne una visió completa, des del pati de butaques i des del darrera l’escenari. La consideració més rellevant al respecte és que mai, però mai, una junta d’accionistes d’una entitat financera ha aprovat res diferent del que havia proposat el Consell d’Administració i mai, però mai, aquest ha perdut una votació. El passat 29 de desembre l’Assemblea General de CP no va ser una excepció, com veurem més endavant. Es tractava, simplement, d’organitzar una pantomima per simular que els acords es prenien democràticament per l’òrgan competent.
Els mecanismes per aconseguir-ho s’aprenen a primària: en el cas dels bancs només cal que la presidència tingui el control de la majoria de les accions i així, davant qualssevol eventualitat, el vot ponderat és dissuasori i en darrera instància decisiu. En el cas de les caixes (on no hi ha ni accions ni accionistes) el control de la majoria s’obté d’una manera una mica més subtil (tampoc es tracte d’una estratègia molt sofisticada, sinó de la maniobra més elemental del món que es pot llegir en detall a l’article Caixa Penedès. Crònica d’un fracàs col·lectiu d’aquest mateix blog). Tot és qüestió d’establir una teranyina d’interessos compartits, aconseguir adhesions i comprar voluntats per a la causa, sigui al preu que sigui, i acaparar tot el poder per part dels directius professionals de l’entitat.
¿Qui tenia a priori el control de l’assemblea del dia 29 de desembre de CP? ¿ El 40% dels impositors escollits a través de les oficines de tota la geografia catalana, sense cap mena de vincle ni de relació personal? ¿El 30% dels representants de les entitats culturals que d’una forma o altra es veuen beneficiades per subvencions o patrocinis de l’Obra Social de CP, però que ni es coneixien entre ells? ¿El 20% dels representants dels ajuntaments de tot Catalunya, des de l’Ebre a la Vall d’Aràn, de colors polítics diferents i sense cap nexe ni criteri que els uneixi? ¿El 10 % dels representants del personal?
El buit de poder no existeix, i quan circumstancialment es produeix, ràpidament hi ha algú que l’ocupa. I qui l’ha ocupat sempre a CP ha estat la cúpula directiva professional de l’entitat que ha entronitzat sempre a la presidència a individus que s’han avingut a fer el paper de figures decoratives i que han presidit i controlat les assemblees generals amb absoluta impunitat. Així va ser durant l’etapa del totpoderós Joan Insensé, la que va venir després capitanejada per Joan Josep Ferràs, l’era imperial de Ricard Pagès fins que va ser destituït i ara la nova singladura de Ricard Banquells. Les figures decoratives corresponents serien les de Josep Parera, Josep Colomer i actualment Albert Vancells, ja oficialment dimissionari. (No sé si els hi passa a vostès, però jo em faig un garbuix amb aquests cognoms de Banquells i Valcells, com els llegendaris Zipi i Zape i els germans Dupond i Dupont).
Comencem per la resposta a la pregunta pertinent d’un conseller que es va interessar pel total de les remuneracions del nou director general, Ricard Banquells. S’estava tractant el primer punt de l’ordre del dia de l’Assemblea en el qual es demanava que el plenari ratifiqués el seu nomenament. No era una qüestió menor, tota vegada que aquest tema va ser motiu d’escàndol i d’alarma social quan el passat 24 de novembre van destituir l’anterior director general Manuel Troyano, tant per la pòlissa d’assegurances de 5 milions d’euros com pel seu sou de 500.000 euros anuals. Doncs bé, en comptes d’informar en detall als més de 90 assistents a l’ Assemblea, el president actual, Albert Vancells, va indicar tirant pilotes fora i sense filar gaire prim que es tractava d’una xifra situada entre 160.000 i 280.000 euros anuals bruts, més cap a la banda baixa que cap a la banda alta, i amb càrrec al pressupost anual de l’Obra Social de CP. Endevina endevinalla.
Aquesta sí que és bona! Imaginem per un moment que li preguntem l’edat a algú i que ens respon que té entre 40 i 80 anys; o que ens interessem per si un pacient té febre o no i ens responen que la seva temperatura corporal està entre 30 i 45 graus; o que volem saber amb exactitud un número d’un telèfon d’urgències i ens diuen que anem provant per ordre correlatiu, un per un, del 649 44 22 20 al 845 52 12 24; o que necessitem saber quina dosi d’insulina li hem de dispensar a un diabètic i ens indiquen irresponsablement que entre 30 i 60 unitats…
La resposta del president Albert Vancells a la pregunta en qüestió va ser gairebé una impertinència, o un atemptat a la intel·ligència d’un ase, o ambdues coses a la vegada; això sí, feta amb el somriure als llavis i amb un posat d’humilitat. I no creguin les amigues i els amics lectors que la pregunta el va agafar per sorpresa i que va improvisar la resposta sobre la marxa, no; l’havia consensuat abans amb Banquells i ja la portava escrita. Quina manera més gratuïta de fer el ridícul! Com es pot ser tant talòs? I més saben ells, com ja sabíem tots, que tard o d’hora es farien públics els sous de tots els directius de totes les caixes d’estalvis i que finalment sabríem oficialment que el president del Banco Mare Nostrum (el BMN, fruit de la fusió de Caja Murcia, Caixa Penedès, Caja Granada i Sa Nostra), Carlos Egea Krauel, haurà cobrat el 2011 un total de 456.000 euros bruts i que el director general, Joaquin Cánovas, n’haurà percebut 395.000, també bruts. Aviat sabrem la xifra exacte de Banquells i ja no caldran més floridures. Es podien haver estalviat posar-se en evidència d’aquesta manera!
En el fons es repeteix el mateix model de l’etapa Pagès, perquè els 83 (o potser algun més) consellers que van votar a favor de la ratificació de Banquells (només set es van abstenir) ho van fer sense conèixer ni la xifra exacte ni l’aproximada que acabarà cobrant el nou director general. ¿Va ser així com es van aprovar en el seu moment les pòlisses d’assegurances de Pagès, Troyano, Caellas, Jorba i Abella per un import total de gairebé 29 milions d’euros? ¿De què els podem titllar a aquests 83 (o més) consellers; de confiats, d’irresponsables, d’insensats o d’incompetents? No qüestionarem ara com ara si Banquells es guanya el sou misteriós, tot i que pel que haurà de gestionar (el patrimoni i el departament d’Obra Social amb mitja dotzena d’empleats), sembla molt ben pagat. Deu ser un fenomen ─i si fos així hauria de mossegar-me la llengua i després demanar disculpes─, però ara mateix em venen al cap mitja dotzena d’experimentats gestors de la comarca que ho podrien fer, com a mínim, tant bé com Banquells… i per la meitat del seu sou. Molt o poc, el sou assignat a Banquells és una mica més que el del Príncep Felip (147.376 euros) i una mica menys que el del Rei Joan Carles I (292.752 euros). No és el més alt del Penedès ─el de Ricard Pagès va ser de 705.000 euros bruts pels cinc mesos que va exercir com director general de CP el 2011─, però deu estar entre els vint primers.
Al llarg de l’assemblea del 29 de desembre no va prosperar ni una de les propostes que van fer alguns consellers dissidents en relació a la pretesa modificació dels estatuts. En comptes d’augmentar-lo, el Consell d’Administració tenia previst rebaixar el percentatge de representació dels ajuntaments de la comarca als òrgans de govern de CP i no van tenir pietat pels qui defensaven el contrari; pretenia mantenir la llista de les entitats comarcals seleccionades fa anys i panys per enviar representants a l’Assemblea General i es van tancar en banda a modificar-la (menteixo, hi van afegir l’Abadia de Montserrat, que com és sabut per tothom, vetlla principalment pels interessos materials dels penedesencs); havia presentat un calendari de renovació dels òrgans de govern que s’allargarà fins el 2015 i no es va escurçar ni un dia…Tot a pinyó fix , però apel·lant contínuament al diàleg i a la col·laboració, com si acostumats com estaven a les unanimitats incondicionals volguessin mantenir-les per aclamació.
Es dirà que al cap i a la fi, tot això es va sotmetre a votació democràtica i el resultat va ser aclaparador: efectivament, dels 90 i escaig assistents només hi va haver 11 abstencions i vuit vots en contra. Vist des de l’òptica del Consell, una victòria en tota regla i una derrota humiliant. Però mai, en tota la història centenària de CP, s’havia produït una circumstància en la que 18 consellers s’oposessin a les seves pretensions. Vist des de la part contrària, una victòria pírrica; però voldria creure que una derrota digna.
La decisió de que CP no es personi de moment com acusació particular, tan per la via civil com per la penal, contra els cinc exdirectius aprofitats, mereix també una mica de reflexió. L’estratègia de l’actual cúpula directiva de CP és esperar a veure què hi diu el fiscal anticorrupció que està investigant el cas. Sembla una mesura de prudència i sensatesa, però som molts els que ho veiem d’una altra manera. Des del 24 de novembre en què es va destapar l’escàndol (i des de dos o tres mesos abans que alguns ja ho sabíem) hi ha hagut temps de sobres per aclarir com es van materialitzar aquelles dubtoses operacions. A hores d’ara, sembla que només hi hagi tres opcions: 1) o va ser un espoli fraudulent (en aquesta hipòtesis ¿ a què esperen els actuals directius de CP per anar al jutjat?) ; 2) o es va fer legalment amb tots els ets i uts i amb tots els acords preceptius per part dels corresponents òrgans de govern de CP i amb les signatures dels seus integrants (motiu més que suficient per dimitir en bloc tots els que ho van aprovar i amagar-se sota les pedres) ; o 3), que no està prou clar si tot es va fer com calia i ja es veurà què descobreix el fiscal anticorrupció. Les actuals cúpules directives de CP i del BMN saben perfectament quina de les tres opcions és l’encertada, i em temo que no és ni la primera ni la tercera. Per això juguen a esperar i veure què passa. ¡Quieto parao!.
L’Assemblea del 29 de desembre no va donar per gaire més. El president Vancells va fer un parlament molt emotiu lamentant l’escàndol dels cinc exdirectius (més val tard que mai) i va demanar unitat per defensar l’entitat en les actuals circumstàncies, tot mostrant la seva solidaritat amb els treballadors de les oficines. També, de manual. Curiosament no va demanar perdó, sinó simplement disculpes. Té la teoria que els culpables són només els directius aprofitats i que els òrgans de govern que els havien de controlar es van limitar a no preguntar i se’n van refiar. Per tant, no hi ha motiu per demanar perdó en nom de l’entitat ja que es tracta de conductes personals de quatre o cinc aprofitats, però que la institució no hi té res a veure. Ja veurem què hi diu el fiscal anticorrupció !
Fins aquí, el que m’han explicat per separat tres consellers que van assistir a l’Assemblea; gràcies a ells puc fer aquesta crònica ja que els dirigents de CP van prohibir la presència de periodistes durant l’acte. I això que el dia abans, el president del Consell Comarcal els hi havia demanat que ho autoritzessin. Ni cas. No m’estranyaria gens mica que l’expresident destituït Ricard Pagès els hagués trucat just després d’acabar-se l’Assemblea felicitant-los per com havien gestionat el seu testament.
Però en contrapunt, el Consell de CP no va proposar cap mesura concreta de renovació ètica, com que mai més els consellers de CP i del BMN puguin obtenir per a ells, per als seus familiars de primer grau o per a les seves empreses, préstecs i crèdits en condicions preferents; que per evitar susceptibilitats hauria de ser incompatible pertànyer al Consell d’Administració de CP i obtenir subvencions per a l’entitat que es representa; o d’imposar mesures de transparència (com la d’informar públicament de totes les remuneracions nominals dels directius i dels consellers de CP i del BMN), o de bon govern (com revocar els consellers dels ajuntaments i de les entitats quan hagin perdut la confiança o la representativitat d’origen); o que s’estableixi un mínim del 30 per cent dels beneficis del BMN per destinar-los obligatòriament a l’Obra Social; o que es limiti al 49% el capital privat en l’accionariat del BMN; o que s’apel·li a l’exigència d’un codi ètic per a la direcció (com establir per decret els límits de les seves retribucions), pel personal i per les relacions amb els clients basats tots ells en les bones pràctiques.
En resum, sembla que han canviat una mica les formes i mostren una certa humilitat (no tenien més remei; després del ridícul tan espantós que han fet amb les pòlisses d’assegurances no podien mantenir l’arrogància i la prepotència), però el fons és exactament el mateix: intransigència.
De cara al procés electoral que ara s’ha posat en marxa per renovar parcialment els òrgans de govern de CP convé recordar que el Consell d’Administració i la direcció general de CP no han estat mai neutrals en el passat; al contrari, han estat bel·ligerants per propiciar, condicionar i imposar els seus candidats a través de les oficines, de les entitats, dels sindicats grocs i , en ocasions, també d’alguns ajuntaments. ¿Qui ens garanteix que ara no serà igual, o encara pitjor?
Els explico un exemple, un mal exemple? Un dels dos consellers que va presidir l’Assemblea del dia 29 assegut a la taula en la que també hi havia el director general Ramon Banquells, Josep Just Quer (l’altre conseller va ser Albert Vancells), va ser escollit per a formar part de l’Assemblea General de CP ja fa uns anys a través d’una giragonsa habitual: el van anomenar com a representant d’una entitat cultural comarcal de la que ni tan sols era soci i a partir d’aquí Ricard Pagès no va parar fins que el va col·locar a la seva dreta al Consell d’Administració. Vegin que n’era de subtil la situació: l’entitat en qüestió rebia una subvenció anual de 18 mil euros pels serveis prestats a la causa; Josep Just Quer, a més de cobrar dietes per assistència, obtenia préstecs hipotecaris (150.000 euros) i crèdits ( fins a 500.000 euros) en condicions preferents, mentre formava part de la Comissió de Control; i simultàniament Pagès s’autoadjudicava un sou de més de 700.000 euros anuals i es preparava la jubilació amb una pòlissa d’assegurança oculta d’11 milions d’euros més. D’històries com aquesta n’hi ha hagut a dotzenes.
Per acabar amb una mica de gràcia, ja que aquest tema és massa àrid, explicaré que el president Vancells va voler impressionar a l’audiència de l’Assemblea citant una frase que jo vaig incloure fa gairebé un quart de segle en el discurs que li vaig dedicar personalment en català al rei Joan Carles I, amb motiu del centenari de la fil.loxera i el cava quan jo era l’alcalde de Sant Sadurní. Quin honor !
Aprofitant que m’ho posa en safata de plata, li recordaré que la única solució que es va trobar a finals del segle XIX per superar aquella plaga que havia infectat tots els ceps del Penedès, va ser arrencar-los i substituir-los per un altres immunes a la fil·loxera. Això ho ensenyen a les escoles de primària del Penedès i em sembla que també a les quatre de la Bisbal de l’Empordà, el Cor de Maria, l’Empordanet, Joan de Margarit i Mas Clarà. A veure doncs senyor Vancells si n’aprèn i renova d’una tongada tots els consellers de tots els òrgans de govern de Caixa Penedès! Ah, i sense les interferències de costum.
El degoteig de xifres d’escàndol
Mica en mica es van coneixent les xifres que van percebre els directius de Caixa Penedès el 2011, tot i la negativa de l’entitat de fer-les públiques. La raó d’aquesta manca de transparència, segons la pròpia entitat, és que “su publicación distorsiona la realidad de la austera política de retribuciones [...] y sus implicaciones legales están bajo instrucción judicial”. Aquí en tens un resum no distorsionat de la realitat. Totes aquestes xifres (a excepció de les pòlisses d’assegurances ocultes, mentre el fiscal anticorrupció no demostri el contrari) van ser degudament aprovades per tots els òrgans de govern de CP i ningú no les va considerar aleshores d’escandaloses.
RICARD PAGÈS FONT
Exdirector general i expresident
Sou: 700.000 euros bruts (durant els cinc mesos de 2011 que va exercir de Director General).
Pòlissa d’assegurança individual oculta: s’estima en 11 milions d’euros
JOAN CAELLAS FERNÁNDEZ
Exdirector general
Sou: 270.000 euros bruts pels set mesos de 2011 que va ser Director General
Indemnització: 1.300.000 euros bruts
Pòlissa d’assegurança individual oculta: s’estima en 5 milions d’euros
MANUEL TROYANO MOLINA
Exdirector general durant tres mesos
Sou: 500.000 euros bruts el 2011
Pòlissa d’assegurança individual oculta: s’estima en 5 milions d’euros
Blindatge: 1.800.000 euros
JAUME JORBA CUXART
Sou: 148.000 euros en concepte de membre del Comitè de Direcció
Pòlissa d’assegurança individual oculta: s’estima en 3 milions d’euros
SANTIAGO ABELLA
Va causar baixa de l’entitat fa tres anys
Pòlissa d’assegurança individual oculta: s’estima en 5 milions d’euros
Els directius Josep Maria Cuscó i Raimon Sabaté s’han acollit a la Llei de Protecció de Dades i en conseqüència les seves remuneracions del 2011 no es faran públiques. El sou del nou director general Ricard Banquells s’ha establert entre 160.000 i 280.000 euros.
El vint-i-nou de desembre, fum, fum fum
Són dos quarts de deu de la nit del 29 de desembre de 2011 i acabo de parlar amb tres delegats que han assistit fins fa una estona a l’Assemblea General Extraordinària de Caixa Penedès (CP) i que m’han explicat la seva versió i valoració de com ha anat. Així ho havíem convingut prèviament. Després de gairebé dues hores d’una reunió que havia començat a les set de la tarda tots tres tenien presa per anar a sopar i no hem pogut allargar massa les converses.
Hauria preferit mil vegades viure-la en primera persona i així ho havia manifestat fa quinze dies al director d’El Tres de vuit, però la resposta de l’actual direcció de CP va ser contundent en aquest sentit: res de periodistes, només fotògrafs els cinc primers minuts i després, al carrer. Visca la transparència!
En conseqüència, aquesta crònica d’urgència té un pecat original i és que hauré d’explicar la reunió i m’hi hauré de referir atenent ─no a la meva percepció personal i directa─ sinó a través dels prismes particulars d’aquells tres assistents. Com la lectora o el lector d’aquest blog entendrà perfectament, aquest exercici té molts riscos ja que el punt de partida és la suma de les subjectivitats dels tres consellers i de la interpretació que en pugui fer jo a cent cinquanta quilòmetres de distància. Demano per tant comprensió i disculpes si alguna de les informacions o valoracions no s’ajusta estrictament al que ha esdevingut. Ja hi haurà temps de rectificar-les. En aquest supòsit la culpa no seria meva exclusivament, sinó també de la direcció de CP que m’ha privat de l’oportunitat de viure en directe l’assemblea d’aquest vespre, i de l’inevitable percepció particular dels meus informadors. En qualssevol cas les lectores i els lectors del meu blog ja tindran ocasió de llegir també la nota de premsa que traurà la direcció de CP de forma immediata, o la premsa de demà, en la que de ben segur es detallaran amb més precisió els acords de l’Assemblea.
Per emmarcar la qüestió cal recordar que les Juntes Generals dels bancs i les Assemblees Generals de les caixes d’estalvis tenen una dinàmica molt peculiar; res a veure amb un ple del Congrés, o del Parlament de Catalunya, o d’un ple municipal de qualssevol ajuntament, o de la junta rectora d’una entitat cultural de qualssevol mena. A les Juntes Generals del bancs hi poden assistir els accionistes i a les Assemblees de les caixes els integrants de l’òrgan de govern suprem, en el cas de CP el centenar de representants dels impositors (40), els de les entitats (30), els dels ajuntaments (20) i els del personal (10). Em ambdós casos presideix el Consell d’Administració, però així com en els bancs els que l’integren són accionistes de referència que s’hi juguen els seus diners, a les caixes ningú no s’hi juga res, ja que no es reparteixen dividends i els calés no són els seus. L’ordre del dia també el decideix el Consell d’Administració. El d’avui de l’Assemblea de CP, el va deixar lligat i ben lligat l’expresident Ricard Pagès, dos mesos abans de ser destituït.
Al llarg de la meva vida professional hauré assistit al voltant d’una trentena de vegades a les Juntes Generals d’una entitat financera, no perquè en fos accionista, sinó perquè em tocava organitzar-les i després valorar-ne els resultats. Per tant, gaudeixo del privilegi de tenir-ne una visió completa, des del pati de butaques i des del darrera l’escenari. Una primera consideració al respecte és que mai, però mai, una junta d’accionistes d’una entitat financera ha aprovat res diferent del que havia proposat el consell d’administració i mai, però mai, aquest ha perdut una votació. Avui no ha estat una excepció, com veurem més endavant. Es tracta, simplement, d’organitzar una pantomima per simular que els acords es prenen per l’òrgan competent.
Els mecanismes per aconseguir-ho s’aprenen a parvulari: en el cas dels bancs només cal que la presidència tingui el control de la majoria de les accions i així, davant qualssevol eventualitat, el vot ponderat és dissuasori i en darrera instància decisiu. Recordo com si fos ara la Junta General de Banca Catalana del 17 de novembre de 1982. El punt més destacat de l’ordre del dia era la reducció del valor nominal de les accions de Banca Catalana de mil pessetes a una. Si sí, perdre de cop 999 pessetes de cada mil: l’harakiri.
La crisi de l’entitat havia motivat la intervenció del Banco de España a través del Fondo de Garantia de Depósitos en Establecimientos Bancarios i el seu representant, José Antonio Ruiz de Alda, presidia la junta d’accionistes i ostentava la majoria gairebé absoluta del capital. La sala era plena de gom a gom; al voltant d’un miler d’accionistes, entre els quals alguns que havien agrupat la representació d’altres accionistes no assistents a l’acte. La proposta va ser aprovada per 736 144 vots a favor (els que tenia delegats personalment Ruiz de Alda) , 33500 en contra i 2392 abstencions. Un sol accionista (el Fondo de Garantía de Depòsitos) va imposar el seu vot ponderat enfront dels 999 restants. Per tant, res de democràcia: qui té el control de la majoria decideix sense pietat. Així funcionen les societats anònimes.
En el cas de les caixes ( on no hi ha ni accions ni accionistes) el control de la majoria s’obté d’una manera una mica més subtil (tampoc es tracte d’una estratègia molt sofisticada, sinó ─com es pot llegir al meu primer article d’aquest blog, Caixa Penedès. Crònica d’un fracàs col.lectiu─ de la maniobra més elemental del món). Tot és qüestió d’establir una teranyina d’interessos compartits, aconseguir adhesions i comprar voluntats per a la causa, sigui al preu que sigui.
¿Qui tenia a priori el control de l’assemblea d’avui de CP? ¿ El 40% dels impositors distribuïts per tota la geografia catalana, sense cap mena de vincle ni de relació personal? ¿El 30% dels representants de les entitats culturals que d’una forma o altra es veuen beneficiades per subvencions o patrocinis de l’Obra Social de CP, però que ni es coneixen entre elles? ¿El 20% dels representants dels ajuntaments de tot Catalunya, des de l’Ebre a la Vall d’Aràn, de colors polítics diferents i sense cap nexe ni criteri que els uneixi? ¿El 10 % dels representants del personal? ¿ De quin personal, si només hi ha una desena de persones en nòmina de CP? L’únic que tenen en comú els delegats és que cadascun d’ells percebrà 300 ó 400 euros en concepte de dietes d’assistència a l’Assemblea d’avui, la qual cosa no qüestiono, al contrari, em semblaria del tot insuficient si la seva aportació hagués estat realment rellevant històricament.
El buit de poder no existeix, i quan circumstancialment es produeix, ràpidament hi ha algú que l’ocupa. I qui l’ha ocupat sempre a CP és la cúpula directiva professional de l’entitat que ha entronitzat a la presidència a individus que s’han avingut a fer el paper de figures decoratives i que han presidit i controlat les assemblees generals amb absoluta fidelitat. Així va ser durant l’etapa de Joan Insensé, la que va venir després capitanejada per Joan Josep Ferràs, l’era Ricard Pagès fins que va ser destituït i ara la singladura de Ricard Banquells. Les figures decoratives corresponents serien les de Josep Parera, Josep Colomer i actualment Albert Vancells, ja oficialment dimissionari. Per això ha passat el què ha passat.
Me’n adono que porto vint minuts escrivint i encara no he redactat ni una línia sobre l’Assemblea d’avui i només em queda una mica més de mitja hora.
El primer que han constatat els delegats és que l’expresident Ricard Pagès, ves per on, ja no hi era i que la seva cadira l’ocupava qui havia estat un dels seus vicepresidents, Albert Vancells. A la seva dreta, el secretari del Consell d’Administració i nou director Ricard Banquells, i a la seva esquerra el conseller Josep Just Quer, de la Comissió de Control (quina ironia després del què ha succeït !) i un dels beneficiaris de préstecs personals per un import de fins a 500.000 euros i d’una hipoteca de 150.000 euros a 180 mesos, al tipus fix del 3’25%. Ningú més a la taula presidencial i tot plegat amb un aire d’una certa austeritat. Per no haver, no hi havia ni la recurrent senyera que no acostuma a faltar en aquestes ocasions tant assenyalades. Al costat dret de la presidència, un cartell amb la indicació solemne d’Assemblea General Extraordinària. Un dels meus informadors m’ha comentat que tot plegat semblava un funeral.
Molts han recordat l’anterior Assemblea General, quan l’expresident Josep Colomer havia estat defenestrat feia poc per Pagès i era aquest qui presidia aleshores la reunió. En qüestió de mesos s’ha repetit la mateixa escena i ja veureu com no trigarà gaire en produir-se un nou revival presidencial.
M’expliquen que el president Albert Vancells ha tingut d’inici una intervenció molt emotiva i ha demanat perdó per l’escàndol de les pòlisses d’assegurances autoadjudicades per cinc exdirectius. Ja era hora! Han hagut de passar més de quatre setmanes des que es va destapar l’escàndol perquè algú assumís públicament alguna mena de responsabilitat… per omissió, és clar. No m’ho mereixo, però em diuen que ha citat públicament amb el.logi una frase meva (no sé ben be quina, ja m’informaré) i que ha demanat amb insistència i humilitat que es doni suport als treballadors ja que ho estan passant molt malament.
El primer punt de l’ordre del dia era la ratificació del nou Director General, Ramon Banquells. S’ha aprovat amb set abstencions d’uns 90 assistents. A instàncies d’alguns consellers s’ha justificat la seva elecció entre dos candidats, la seva dedicació exclusiva al patrimoni i Obra Social i la seva remuneració, entre 160 mil i 280 mil euros bruts anuals, una mica (o molt) més que el que cobra el príncep Felip (147.376 euros) i una mica ( o molt) menys que el que cobra el rei Joan Carles I (292.752 euros), però en qualssevol cas, lluny dels 500.000 euros que s’havia adjudicat Manuel Troyano.
La modificació dels estatuts i del reglament s’ha plantejat com un bloc intocable i no m’ha quedat clar si els meus informadors han entès ben bé els raonaments que els han donat per intentar canviar-ne alguns. Concretament, i malgrat algunes opinions contràries que s’han manifestat clarament a l’Assemblea, es rebaixarà efectivament el percentatge de representació dels ens locals als òrgans de govern, seguiran estrictament representades en aquests òrgans les mateixes entitats culturals i gremials de sempre, sense cap modificació, i pel que fa al calendari de renovació se seguiran els terminis previstos en les normatives oficials. Cap concessió , doncs. En la votació hi ha hagut 11 abstencions i 8 vots en contra. Per tant, segona victòria del Consell d’Administració. La reducció del nombre d’integrants de l’Assemblea General i del Consell, i la desaparició d’algunes comissions és d’una lògica aclaparadora i encara s’han quedat curts, atenent al que caldrà gestionar en el futur.
Sobre la qüestió de portar als tribunals als exdirectius que van protagonitzar l’escàndol de les pòlisses d’assegurances per un import de gairebé 29 milions d’euros, dos dels informadors em diuen que han entès que sí a totes, i un no ho té clar. Ja ho preguntarem.
Deixarem reposar unes hores tota aquesta informació i en farem una valoració ben aviat. En qualssevol cas, tot i el discurs amable i l’actitud oberta del president Vancells, quedi clar que no s’ha tingut en consideració cap de les propostes que han fet alguns consellers.
Abans d’acabar però (se m’ha fet tard sense adonar-me i ja hi haurà més ocasions per escriure una mica més sobre el mateix), no aniria malament recordar què en queda d’aquella caixa d’estalvis comarcal que l’any que ve hauria celebrat el seu centenari. Doncs, malauradament, no gaire més que una il·lusió òptica, un miratge, un decorat. CP ha perdut totes les seves oficines (que les sucursals llueixin la marca CP a les façanes, als impresos comercials i a la publicitat és una estratagema comercial ja que tot és ja propietat del Banco Mare Nostrum, amb seu central a Madrid), no té cap client ni d’estalvi ni de crèdit ja que tots es van transferir al BMN, no té més que una desena d’empleats en nòmina ─xifra aquesta que es reduirà a la meitat d’aquí a quatre dies─; i per culpa de quatre aprofitats pateix un greu problema d’imatge i credibilitat que el seus hereus no saben ben bé com remuntar. A ells els dedico aquella cita que Goethe posa en boca de Faust: “ Was du ererbt von deinen Vätern hast / Erwirb es um zu besiszen” que mal traduït vol dir “ Ja caldrà que t’hi esforcis i molt, si vols aprofitar realment allò que has rebut dels teus avantpassats”.
El resultat del desastre de l’era Pagès és una caixa virtual que això sí, gaudeix ara com ara del 21 % del capital del Banco Mare Nostrum integrat aquest per quatre caixes d’estalvis ( a més de CP, Caja Murcia, Caja Granada i Sa Nostra) i per una bona colla d’accionistes privats (ja veurem d’aquí a sis mesos com quedarà aquest percentatge després de les fusions que ja s’han anunciat) i, en conseqüència, del 21 % de la part dels eventuals beneficis que decideixin destinar a l’Obra Social en el futur. Això ─comparat amb l’arbre esplendorós que teníem abans del desastre─ és un bonsai ; però que no es pot desmerèixer així com així, ja que d’aquests recursos i el patrimoni acumulat en depenen i en poden dependre parcialment múltiples projectes i iniciatives de caire social, a la comarca i més enllà dels seus límits. I això, en el context de crisi i retallades que estem patint, cal preservar-ho de totes totes.
El futur només el coneixen els déus, en ensenya el bell poema de Kavafis, però en les properes setmanes i els propers mesos veurem com, inevitablement, es tornaran a plantejar els temes que ara no s’han resolt, i com es tornaran a revisar els estatuts, no per recuperar el somni perdut, sinó per adaptar CP a la nova i crua realitat i convertir-la en una fundació benèfica…de primer nivell, això sí. I en aquesta fundació, ni el president, ni el Consell d’Administració ni l’Assemblea General (o com se’ls anomenin) tindran, ni de lluny, la mateixa entitat i rellevància de fa només dos exercicis.
I l’any que ve, recordarem amb més pena que glòria l’Assemblea del dia 29 de desembre de 2011 i entonarem allò del fum, fum, fum. (Continuarà, inexorablement, després d’uns dies de vacances a la neu).
2012
Consulta el PDFDeclaració de 10 alcaldes de l’Alt Penedès de cara a l’assamblea general del 29 de desembre de 2011
“Davant la celebració el proper dia 29 de l’Assemblea General de Caixa Penedès, els alcaldes i alcaldesses sotasignats, electes en candidatures del PSC de l’Alt Penedès, volem:
- Expressar el nostre suport als treballadors i treballadores de l’entitat d’estalvis, així com als seus impositors, en aquests moments en que la credibilitat pública de Caixa Penedès està en entredit per causa de les males pràctiques de la seva cúpula directiva –quin abast esperem que la justícia aclareixi el més aviat millor.
- Condemnar la perversa utilització per part de la cúpula directiva de la vigent legislació reguladora de les caixes d’estalvi, amb el propòsit d’impedir el bon funcionament dels òrgans de control de l’entitat, i, per tant, de garantir l’opacitat d’una gestió poc professional, si no directament de saqueig dels fons de l’entitat en benefici propi.
- Lamentar els termes en que aquesta mateixa cúpula directiva va dur a terme la “fusió freda” de Caixa Penedès en el si del Banc Mare Nostrum, que ha suposat, de fet, la satel·lització de l’entitat penedesenca i el trasllat del seu centre de decisió fora de la nostra comarca i del nostre país.
- Instar l’Assemblea General de Caixa Penedès a que, en la seva sessió del proper dia 29 de desembre, rebutgi categòricament les iniciatives –endegades per la reprovable cúpula directiva anterior- que pretenen reduir encara més la presència dels representants de les institucions local en els òrgans de govern de l’entitat i retallar la dotació de l’Obra Social de l’entitat.
- Instar a l’Assemblea General de Caixa Penedès a retirar de l’ordre del dia els articles relacionats amb la proposta de modificació dels percentatges de representació dels ajuntaments als òrgans de govern, els articles relacionats amb les entitats representades en d’aquests òrgans i el calendari previst per a la renovació de tots els òrgans de govern.
- Instar a l’Assemblea General de Caixa Penedès a personar-se tant en la via civil com la penal contra els exdirectius de Caixa Penedès si hi ha prou fonaments legals i el Fiscal Anticorrupció considera que hi ha responsabilitats (per negligència o deixadesa) d’algun o alguns dels consellers en la concessió d’aquestes pòlisses d’assegurances als cinc directius imputats
- Exigir la immediata dimissió dels representants de les administracions locals que actualment ja no formin part de les corporacions (ajuntaments, consells comarcals, diputacions) que, en el seu moment, els van designar”.
Vilafranca del Penedès, 27 de desembre de 2011.
Montse Albet i Noya, alcaldessa de St. Cugat Sesgarrigues
Servand Casas i Mateo, alcalde de Mediona
Ramon Creixell i Martí, alcalde de St. Quintí de Mediona
Oriol de la Cruz i Marcè, alcalde d’Avinyonet del Penedès
Miguel Delgado i Almansa, alcalde de Castellet i la Gornal
Francesc X. Edo i Vargas, alcalde de Vilobí del Penedès
Imma Ferret i i Raventós, alcaldessa de Sta. Margarida i els Monjos
Àlex Jover i Fontaine, alcalde de St. Llorenç d’Hortons
Josep Tort i Miralles, alcalde d’Olèrdola
Lluís Valls i Comas, alcalde de Gelida
