La foto més antiga de Sant Sadurní no és una, podrien ser dues

Són molts  els països  que presumeixen d’haver inventat la fotografia. La llista dels presumptes inventors  s’inicia amb Norman  Tiphaine  de la Roche (França, 1760). El segueixen  cronològicament Henry Brougham (Anglaterra, 1794), Elisabeth Fulhame (Anglaterra, 1794), Tom Wedgwood  i Anthony Carlisle (Anglaterra,1800), Humphry Davy (Anglaterra, 1801 – 1802), Nicéphore and Claude Niépce (França, 1814), Samuel Morse ( Estats Units, 1821), Louis Jacques Mandé Daguerre (França,  1824), Eugène Hubert (França, 1828), James Wattles (Estats Units, 1828), Hércules Florence (Brasil, 1832), Richard Habersham (Estats Units, 1832), W. Henry Fox Talbot (Anglaterra, 1833), Philipp  Hoffmeister (Alemanya, 1834), Friederich Gerber (Suïssa, 1836), John Draper (Estats Units, 1836), Vernon Heath (Anglaterra, 1837), Hyppolyte Bayard ( França, 1837) i José Ramos Zapetti ( Espanya, 1837). Vist tot plegat, el més sensat  no és atribuir el mèrit a l’un o l’altre, sinó acceptar que tots ells, d’una forma o altra, van contribuir successivament a  la creació de l’extraordinari invent de la fotografia.

El que sí que està prou  ben documentat  és que el primer daguerreotip que es va realitzar a Catalunya i Espanya  va ser  obra de Ramon Alabern, el qual, el 10 de novembre de 1839, va captar   la plaça de la Constitució de Barcelona. Aquesta tècnica   del daguerreotip inventada pel francès Louis Jacques Mandé  Daguerre (1789 – 1851) a partir  de les investigacions iniciades per  Joseph Nicéphore Niépce (1765 – 1833) que permetia fixar i immortalitzar les imatges en una placa metàl.lica, va ser objecte de molta polèmica des de bon començament. Així, al diari  alemany Leipzigger  Satadtanseige s’afirmava “El desig de captar els reflexos evanescents no sols és impossible, aconseguir-lo ja és una blasfèmia. Déu va crear l’home a la seva imatge i cap màquina construïda per l’home pot fixar la imatge de Déu. És possible que Déu hagués abandonat els seus principis eterns i hagués permès a un francès, a París, donar al món la invenció del diable? Si totes aquestes coses fossin possibles, ja s’hauria fet  alguna cosa així fa temps…” En contrapunt a aquesta sentència  que ara ens sembla força dogmàtica i estrafolària hi trobem la carta que la poetessa britànica Elisabeth Barret  Browning (1806 – 1861) va escriure el 1843 i que obria una porta a la modernitat: “ Anhelo posseir un recordatori així de tots els éssers humans que estimo. No és només la semblança el que és preciós en tals casos, sinó l’associació i la sensació de proximitat [...] el fet que l’ombra mateixa de la persona hi estigui fixada per sempre! Em sembla  la santificació mateixa  dels retrats, i no em sembla de cap de les maneres monstruós pensar, malgrat les protestes dels meus germans, que preferiria tenir un recordatori així d’algú a qui vaig estimar entranyablement abans que l’obra d’art més noble mai produïda”.

La primera referència penedesenca a l’invent de la fotografia no la trobem fins trenta anys després en un llibre de lectura per a infants de Gaietà Vidal i Valenciano (1834 – 1893) publicat a la dècada dels setanta del segle XIX  i,  d’una manera més científica,  en la revista mensual La fotografia pràctica editada des del 1893 per Josep Baltà de Cela, quan ja hi havia fotògrafs professionals a Vilafranca. Clicant aquí es pot llegir una tesi doctoral  de Núria Fernández Rius molt ben documentada,  sobre  el fotògraf  barceloní Pau Audouard  i el període d’introducció de la fotografia a Catalunya).

Les primeres fotografies de Sant Sadurní i del Penedès

Quina va ser la primera imatge penedesenca  que es va immortalitzar en una fotografia? Fa molts anys que ho intento desxifrar. Aquesta és una pregunta que mereixeria una recerca molt més acurada que les teories  que s’exposaran en aquest  breu reportatge, però ara com ara, que jo sàpiga,  no es disposa  de cap investigació històrica que aclareixi de forma concloent aquesta incògnita. L’article publicat a Miscel.lània penedesenca ja fa trenta anys per l’amic  vilafranquí Joan Solé Bordas  estudia  principalment l’etapa posterior a 1880 i  no ens permet tampoc  resoldre la qüestió.

De ben segur que es tractaria d’un retrat en daguerreotip d’algun membre d’una família de la burgesia penedesenca de l’època, realitzat abans de 1855. Només la burgesia s’interessava per aquestes futileses ja que la resta  de la població prou feina tenia en subsistir i s’ho mirava com un luxe o un caprici dels rics.

El que ara com ara no podrem aclarir és on es van captar els primers daguerreotips  penedesencs. Una de tres: o bé les famílies benestants de la comarca  es traslladaven als estudis dels fotògrafs barcelonins més acreditats a l’època (Charles Chavan, monsieur Chardin, Mauricio Sagristà,  Severo Bruguera, Enrique Lorinchón, Fernando i Anaïs  Napoleón, Juan Parés, Guillard, Franck, Wigle, Mattey, Albareda i Moliné…),  o eren aquests fotògrafs  establerts a Barcelona els que viatjaven ocasionalment per les principals poblacions de l’Alt Penedès (com van fer els germans  Napoleón a Sant Sadurní abans d’obrir-hi una delegació permanent)… o es simultanejaven ambdues alternatives.

Sant Sadurní era aleshores  un petit municipi de l’Alt Penedès amb un miler i mig d’habitants, aïllat del món fins que el 1865 va arribar el ferrocarril, i estructurat de forma que la família dels Mir de can Guineu era la mestressa del destí d’una gran part de la població. (A la imatge veiem com era la Vila de Sant Sadurní a mitjans del segle XIX, segons una panoràmica dibuixada per Jaume Mir Molins, aleshores l’hereu de can Guineu).

El retrat d’Antònia Molins  Fatjó (1794 – 1871)

El cas més eloqüent és la fotografia que, molt probablement,  sigui una de les dues més antigues de Sant Sadurní, (mentre no se’n identifiqui cap més, és clar ), captada  amb tota certesa entre 1855 i 1857 pels fotògrafs  establerts a Barcelona Franck i Wigle. Es tracta d’un retrat d’Antònia Molins i Fatjó (1794 – 1871), l’esposa de Pere Mir i Viladoms (1793-1853) de can Guineu i la mare de Jaume Mir  Molins (1826-1874) .

A la foto ella tindria 61, 62  o 63 anys. Sabem exactament les dates perquè els fotògrafs Franck i Wigle (al revers de la fotografia hi figura una etiqueta amb el seu logotip) només van treballar tres anys associats a Barcelona (1855 – 1857) abans de plegar veles i traslladar-se a París on van obrir un  luxós estudi conjunt a partir de 1859, el qual va assolir molt de prestigi a la cort de Napoleó III. Franck, pseudònim de François Marie Alexandre Gobinet de Villecholles (1816-1906),  va exercir simultàniament de professor de fotografia a l’Escola Politècnica de la capital francesa.

És impossible saber on es va captar aquest retrat, si a l’estudi de  les Rambles  de Barcelona (xamfrà amb el carrer Unió)  o a la casa pairal de can Guineu de Sant Sadurní,  ja que l’escenari que apareix al fons sembla artificial i es podria haver  afegit posteriorment,  quan la fotografia  es va colorar a ma després de positivar-se   la imatge sobre paper a l’albúmina  a partir  d’un negatiu de col.lodió humit.  (El col.lodió és una substància química també anomenada cotó pólvora o piroxilina. El col.lodió humit era un procés fotogràfic emprat a partir de 1854  amb plaques en què es vessava una emulsió de nitrat d’argent suspesa en gelatina. La gelatina tenia la característica de que sensibilitzava de forma considerablement ràpida l’argent, de forma que escurçava els temps d’exposició a la llum).  Aquesta va ser la una de les tècniques més emprades  a Catalunya i Espanya durant la segona meitat del segle XIX.

Antònia Molins va tenir tres fills, Josep, Jaume i Cristina, però el primer va morir als vint anys i la darrera quan en tenia dos. Només va sobreviure Jaume, el qual esdevindria amb el temps alcalde de la vila.

Es conserva una anècdota que la nissaga  dels Mir de can Guineu han transmès de generació en generació en relació a Antònia Molins i que expliquen sempre que algú s’interessa per aquesta fotografia. Durant la Segona Guerra Carlina (1846-1849), un escamot carlí intentà

detenir l’administrador de  les finques rústiques i urbanes de can Guineu, ja que aquest s’havia negat a facilitar queviures als sublevats. Els carlins decidirien arrestar-lo i es van presentar per sorpresa a can Guineu, on escorcollaren la casa pairal sense trobar-lo. Cansats, desistiren de buscar-lo i se n’anaren. Si el lector d’aquest comentari deixa córrer la seva fantasia davant d’aquesta fotografia, ben aviat resoldrà el misteri

d’on dimonis s’hauria pogut amagar aquell esquifit administrador per no ser descobert. Sota les faldilles d’Antònia Molins!

Si hi era i els carlins no el van veure, és probable que tampoc nosaltres captem tot el que ens diu la fotografia  més de cent cinquanta  cinc anys després.  Antònia Molins als seus 61, 62 o 63 anys era rossa, tenia els ulls blaus i la boca petita, no sembla gaire alta, al contrari (ja sé que és molt subtil, però m’arrisco a suposar que està mig asseguda i que

descansa el braç esquerre, sense perdre la verticalitat, sobre un moble, en el qual els més alts es repenjarien amb la mà), és més aviat grassa, presumida o elegant –que no és el mateix–, impenetrable per endevinar si era una persona seriosa, estava nerviosa o posava cara de circumstàncies i adoptava  un posat solemne com correspon a un instant en el qual ella és conscient que passarà a la posteritat.

Segur que en aquella sessió se’n van fer més, de retrats, però a l’hora de triar-ne un Antònia Molins va escollir precisament aquest. Devia ser el que més li va agradar i el que millor la representava. Si poguéssim veure els que es van descartar, tal vegada podríem endevinar per contrapunt alguns trets de la seva personalitat.

Tot i que en devia tenir de molt valor, no presumeix de joies, només porta unes originals arracades. Ni collarets, ni medalles, ni braçalets, ni agulles de pit, ni penjolls. No veiem cap símbol que demostri ostentació, ni s’ha complicat a fer-se un pentinat molt rebuscat. Dels guants sense dits que porta, se’n diuen mitenes i el mocador blanc de seda a la mà dreta era un recurs d’ornamentació habitual de l’època per emfatitzar l’elegància del personatge. Segur que el lector observarà detalls que se m’han escapat i que es confirmarà una vegada més aquella vella dita que quatre ulls hi veuen més que dos.

Però per molt que ens hi fixem, no sabrem del cert com era la seva veu, ni si portava ulleres habitualment i se les va treure per fer-se la foto, ni quin caràcter tenia, ni si s’havia perfumat pensant tal vegada que el retrat captaria també la seva olor, o si portava un mirinyac o no hi sentia prou bé. Preguntes sense resposta que floten en l’ambient i que mai no podrem contestar. Limitacions de l’invent de la fotografia.

El retrat d’Anna Cristina Capella Sabadell (1835 – 1917)

La societat Albareda Moliné  va ser creada  el 1856 pel retratista  Rafael Albareda  i pel caricaturista i dibuixant   Manuel Moliné Muns (1833 – 1901),  que eren cunyats,   i  van establir al seu estudi del número 16 del carrer Aroles, a la cantonada amb el carrer Ferran VII,  de Barcelona. Ells dos van retratar  l’esposa de Jaume Mir Molins, Anna Cristina Capella Sabadell,  tal i com indica l’etiqueta enganxada al revers del quadre. S’havien casat, Anna Cristina i Jaume,  el 31 de gener de 1850, quan ella tenia només 15 anys i ell 24. Va aportar una dot de deu mil lliures.

Del matrimoni van néixer sis fills, quatre nens, Marc (1851) , Antoni (1860) ,  Pere (1862)  i Jaume (1867) ;  i dues nenes,  Elisenda (1852) i Antònia (1854) . El darrer nen, Jaume,  va morir quan només tenia 7 anys. El seu germà gran, Marc, va escriure en aquella ocasió: “ Avuy dia 22 de juliol de 1875 ha pujat al cel la anima del germanet Jaume Mir y Capella, de humors frets apoderat tot ell en lo coll pit y cara. Despues de haber molt sofert  de [il.legible] y de tos tan terrible que no li deixaba dormir a les once y cuart de la nit, moment en que nosaltres acababem de ficarnos al llit, estan sentat en lo menjador aprop de la pica de rentar les mans…l’esquena alta y assentat en un balancí, lo sobrevingué un vomit de sang y morí a l’edat de set anys i vuit mesos. Un ángel mes en lo cel”.

¿Quina edat li fem en aquesta foto a Anna  Cristina Capella ? No en té  vint,  o menys de vint,  perquè l’estudi on es va fer el retrat no  va existir fins el 1856. Però a diferència de Franck i Wigle que van desaparèixer de Barcelona a partir de 1857 , l’estudi Albareda Moliné va romandre-hi fins que va entrar en declivi a partir de 1879. Per tant, la fotografia d’Anna Cristina Capella es podria haver realitzat entre 1856 i 1879, i en aquesta segona hipòtesis la imatge correspondria a una dona de 44 anys, la qual cosa sembla del tot  improbable. Al revers d’una  altra de les seves fotografies d’època hi trobem l’escrit següent “ Es distingeix per son caràcter amable y son tracte ple de bondat y distinció, havent sempre portat la capdavantera en les associacions de caràcter, benèfich,  portada per la seva caritat inagotable”.

A diferència de la seva sogra, Anna Cristina Capella porta algunes joies. Les més  valuoses semblen la creu  que porta penjada al coll,  i l’agulla de pit  i les arracades que fan joc. Els braçalets són molt diferents tot i que ambdós podrien ser d’or.  Mentre Anna Molins Fatjó ha optat per agafar un mocador amb una ma, la seva jove ha preferit per sostenir un vano per ventar-se.

Porta un pentinat més elaborat que el de la seva sogra i pel que podem observar en una altra fotografia posterior, el complica encara més a mesura que es fa gran , situant la trena,  no al clatell, sinó  ben bé sobre el cap, talment com si es tracés d’una còfia. Si no era molt alta, aquest recurs li  va permetre guanyar uns deu centímetres. Aquesta mateixa estratagema  la va utilitzar l’exèrcit soviètic a partir de 1917 i encara perdura. Van dissenyar unes  noves gorres militars  de forma que la part frontal s’enlairava uns centímetres i així  es donava la sensació que els soldats  de l’antiga Rússia eren més alts que els seus eterns enemics.

I aquí s’atura la recerca. Si el retrat d’Anna Cristina Capella se li va fer quan ella tenia  20, 21 , 22 o 23 anys, coincidiria en el temps amb el que se li va realitzar a la seva sogra, Antònia Molins  Fatjó, entre 1855 i 1857. Sense més informació, no es pot ser més precís.

Podríem elucubrar i imaginar si tenia lògica  en aquella època que la jove de can Guineu que hi acabava d’arribar  feia pocs  anys tingués un retrat abans que la seva sogra,  que en feia 25 anys o més que hi era. Jo diria que no, però vés a saber. Podria haver esdevingut  d’aquesta manera o a l’inrevés i hagués estat la sogra  qui hagués volgut imitar la nora en comprovar amb satisfacció els resultats de l’experiència. Si acceptem la primera hipòtesis,  el retrat  d’Anna Cristina Capella podria ser la fotografia més antiga de Sant Sadurni fins ara localitzada.

Del contrari, la conversa  imaginària entre l’una i l’altra , mentre contemplaven absortes els seus retrats a la biblioteca de la casa pairal, devia esdevenir  més o menys així:

ANTÒNIA  MOLINS FATJÓ (AMF)   ─ Qui goig que fas Anna ! Et veus molt jove ! Com es nota que ens portem quaranta un anys !

ANNA CRISTINA CAPELLA SADABELL (ACCS) ─ Vostè sí que va quedar bé senyora Antònia !  Com li hauria agradat al senyor Pere haver pogut veure el seu retrat ![i] El Jaume [ii] em va insistir i insistir fins que em va convèncer…i ara no me’n penedeixo. Quan me’l va  portar de Barcelona ahir a la nit li volíem ensenyar, però vostè ja se’n havia anat a dormir. Trobo que sí que he quedat bé, tot i que com pot observar  el meu  retrat no està colorat com el de vostè.

AMF  ─ Veus com jo t’ho deia que no te’n penediries, Anna.  Ai, quan el vegi mossèn Vinyals !  Diumenge passat, quan va  venir a dinar,  li vàrem ensenyar el meu , es va senyar i va dir que això del daguerreotip era obra del diable. [iii] Fem una cosa, cridem als nens [iv] i  veurem què hi diuen.

ACCS  ─ Les nenes són molt petites encara senyora Antònia , però el Marc ja és més grandet. Marc ! Marc !, vine que t’ensenyarem una cosa que t’agradarà.

Malgrat la distància que separa la biblioteca de la cuina de can Guineu, aquella veu  cridanera ressona a través del vestíbul i tot d’una apareix en escena l’hereu,  Marc Mir Capella (MMC),   acompanyat d’una de les  tres  minyones  que l’empaita per treure-li el pitet. El Marc és un nen ben alimentat  i ben vestit,  que a aquesta hora del matí sempre va molt clanxinat  amb brillantina perfumada i que deu tenir uns cinc o sis anys. Fa un instant estava esmorzant  xocolata desfeta a la cuina i  encara s’està menjant un melindro. El vell rellotge entaforat dins un carcassa de fusta instal·lada al vestíbul, que reprodueix exactament el campanar de l’església d’Esparreguera[v],  toca amb parsimònia les deu. De fet, encara falten cinc minuts  per les deu, però a can Guineu van decidir fa temps que el seu rellotge tocaria  els quarts i les hores  una mica abans que el de la plaça de l’Ajuntament de la Vila. Ells havien de ser els primers en tot.

ACCS  ─ Què et sembla Marc? Que t’agrada?

MMC ─  És la  mamà ! És la  mamà ! Que m’ho puc quedar ? Elisenda ! Antonieta ! Veniu, veniu !

Dit això, el Marc s’apropa el retrat  de la mare als llavis i el petoneja reverencialment. Això és el que li havien ensenyat a fer amb les estampes de la Mare de Déu i dels sants i  a ell li sembla del tot apropiat repetir-ho en aquelles circumstàncies. Mentrestant, la minyona,  que és un gat vell i sempre  sap fer uns comentaris afalagadors,  afegeix “─ El marc de fusta és molt bonic,  senyoreta Anna, però el de la senyora Antònia és  una mica més  luxós !”. I sense que ningú se’n adoni, mulla amb saliva una punta del seu davantal i esborra dissimuladament una nafra de xocolata que el Marc ha  deixat sense voler al vidre que protegeix el retrat. Després, amb la mateixa discreció, repeteix exactament el mateix procés i li neteja els llavis. (Final de la fabulació).

Si ens fixem en les tècniques emprades en ambdós retrats, ens adonem que el primer, com ja s’ha dit,   va positivar-se  sobre paper a l’albúmina  a partir  d’un negatiu de col.lodió humit i després es  va colorar a ma;  i el segon sembla una fotografia  sense colorar obtinguda mitjançant un  procediment més modern. Vés per on, hem començat aquest article intentant aclarir quina era la imatge fotogràfica més antiga de Sant Sadurní i l’acabem no amb una sinó amb dues fotografies. L’una i l’altra les conserva  Ernestina Torelló Llopart de cal Martí de Baix (Gelida), descendent de la família Mir de can Guineu.  Sort d’ella!

(Les imatges que   es reprodueixen a continuació corresponen, en primer lloc,  a Jaume Mir Molins, segons un dibuix fet per ell mateix el 1856.  Les tres següents, són fotografies d’Anna Cristina Capella en diferents moments de la seva vida. La cinquena, l’immoble de l’estudi fotogràfic d’Albareda Moliné al  número 16 del carrer Aroles de Barcelona, que encara es conserva;  i  a la sisena hi veiem l’etiqueta una mica deteriorada que es troba enganxada al marc de fusta del retrat d’Anna Cristina Capella. IMATGES DEL FONS DE L’AUTOR).

---

[i]   Pere Mir Viladoms, el marit d’Antònia Molins Fatjó,  havia mort el 1853.

[ii]  El   marit d’Anna Cristina Capella, Jaume Mir Molins.

[iii] Mossèn Josep Vinyals va ser ecònom de la parròquia el 1846 i el 1847,

    i des d’aquest any fins el 1874  hi va fer de  rector.

[iv] El Marc havia nascut el 1851, l’Elisenda el 1852 i l’Antònia el 1854.

[v]  L’havien fet construir  expressament per un fuster local,  perquè una de les joves que   s’havia casat amb un dels anteriors  hereus de can Guineu no s’enyorés del seu poble , ja que havia nascut i viscut de soltera en aquest municipi del Baix Llobregat.

Un esplèndid casament a can Guineu, el 1907

Ernestina Mir  Ràfols (1886 – 1974) va ser una  dels dotze filles i fills de Marc Mir Capella  de can Guineu de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) i d’Antònia Ràfols Fontanals de can Ràfols dels Caus d’Avinyonet del Penedès. Abans d’ella havien nascut Jaquelina (1875), Dolors (1877), Pere (1878), Jaume (1879), Marc (1881), Antoni (1882), Balbina (1883), Josep  Maria (1884) i  Antònia Berenguela (1885); i després van néixer Eumèlia (1887) i Pau (1888). Quan l’Ernestina va complir 21 anys es va casar amb Antoni Llopart Rovira, l’hereu  de les hisendes de Cal Martí de Baix, cal Martí de Dalt i can Julià, totes al terme municipal de Gelida. El matrimoni va tenir dues filles, Rosa Maria (1908) i Josefa (1914).

En la primera fotografia que es reprodueix (es tracte d’una imatge inèdita que ha estat oculta més d’un segle),  veiem tot el seguici nupcial al pati de can Guineu, poc abans de la cerimònia religiosa. La núvia s’identifica perfectament al centre de la imatge, amb el seu vestit blanc inconfusible i una diadema de diamants espectacular. Quatre esglaons més avall, a la seva esquerra, hi veiem la seva àvia Anna Cristina Capella Sabadell, vídua de Jaume  Mir  Molins ( amb qui s’havia casat quan ella tenia 15 anys) , i ben bé al seu darrera, amb un mocador al cap, la seva mare Antònia Ràfols Fontanals. A la dreta de la núvia,  les seves  tres germanes  grans, Jaquelina,  Dolors i Antònia Berenguela ( la Balbina havia mort  quan tenia dos anys),   vestides de blanc,  i  ben bé al  darrere d’elles, el seu germà Pere, l’hereu de la família Mir de can Guineu, sense barret, sense bigotis i amb trajo fosc. A ell li agradava presumir de que tenia una semblança física amb l’escriptor Marcel Proust, que es va anar esvaint a mesura que es va fer gran. Entre el grup s’hi trobava també la seva esposa, Maria Dolors Vidal, encara no identificada.

A  primera fila, el nebot i les nebodes de la núvia. Jo diria que el marit de Jaquelina Mir, l’arquitecte  barceloní Miquel Madorell Rius,   és el que més sobresurt a la darrera fila, amb un notable barret de copa. El nuvi encara no hi és, òbviament; devia estar esperant-los a l’església parroquial de la vila acompanyat del rector mossèn Ramon Llumà.

El mostrari dels vestits i les joies de les senyores, els trajos i els barrets del senyors, els pentinats de perruqueria…eren el bo i millor de la vila,  de la comarca i de Catalunya i devien provocar l’admiració dels veïns que es van concentrar a l’era que confrontava amb el pati de can Guineu.  Entre mig de tota aquesta elegància crida l’atenció la sobrietat que mostra Antònia Ràfols Fontanals, la mare de la núvia. El vestit que porta no és gens ostentós i és la única que es cobreix el cap amb un mocador. L’explicació és molt senzilla: sembla que després de la mort del seu marit, Marc Mir Capella, esdevinguda el 1903, li va decaure molt el seu estat d’ànim, es va tancar molt en ella mateixa i va portar dol pel difunt durant molts anys. En aquesta fotografia , i entre una cosa i l’altra,  la seva imatge és la més trista de tota la família de can Guineu. Va morir l’1 de gener de 1936.

Quan es va captar aquesta imatge feia trenta anys que l’escriptor rus Lleó Tolstoi (1828 – 1910) havia publicat la seva novel·la Ana Karenina, amb aquella famosa primera frase “Totes les famílies felices s’assemblen les unes amb les altres; però cada família infeliç té un motiu especial per sentir-se disortada”. No m’atreveixo a jutjar si la gran família  de can Guineu s’assemblava  aquell dia del casament a les que eren felices; però tampoc goso a dir categòricament que  fos  dissortada per algun motiu concret.

Si observem  un per un els integrants d’aquest grup,  no en trobarem  cap que rigui ni que somrigui. Al contrari, els més neutres, curiosament,  semblen els quatre marrecs de la primera fila. Han adoptat tots un posat entre seriós i sever, condicionat sens dubte per la solemnitat del casori  i per la presència d’un fotògraf que els ha advertit prèviament que s’estiguin quiets i mirin  fix a la màquina fotogràfica. Costa molt trobar en les fotografies de l’època personatges somrients  o que  estiguin en una posició informal. En les  familiars de can Guineu que es tenen catalogades em sembla endevinar-hi unes premisses que sempre floten en l’ambient: els protagonistes saben perfectament qui són, què representen, quina és la seva posició en l’escala social i la transcendència del moment en que quedaran immortalitzats i no deixen entreveure mai el seu estat d’ànim.

Però, com podem saber si en el fons eren feliços ? Perquè una cosa és la felicitat individual ─que al llarg d’una vida  pot dependre de mil i una circumstàncies,  favorables i adverses─,   i una altra diferent la  felicitat col·lectiva, que també pot alterar-se en el temps per mil motius. Com es mesuren la felicitat i  la infelicitat d’una família?  ¿Són la suma i la resta de les felicitats  i  de les infelicitats individuals de tot els integrants? ¿ Qui en fa el diagnòstic, en quin moment i   en base a quins criteris? En aquella circumstància d’un casament semblaria que imperava la felicitat més que la tristesa; altra cosa hauria estat si el motiu de la trobada  s’hagués degut a  un enterrament…Però més enllà de l’efemèride de joia, en aquesta fotografia també hi podria haver tristeses encobertes. Recordo perfectament Maria Teresa Mir Vidal, néta de Marc Mir Capella, quan a finals de la dècada dels vuitanta del segle passat ens miràvem  junts els àlbums familiars de fotografies. Quan apareixen imatges de grup corresponents a aquella època, afirmava que allí s’hi amagava un drama,   una mena de taca negra  familiar que hauria volgut oblidar.

No voldria esmenar-li la plana a Tolstoi, però  també  m’hauria semblat bé que la primera frase d’Ana Karenina l’hagués redactat diferent i hagués  escrit “Totes les famílies infelices s’assemblen les unes amb les altres; però cada família feliç té un motiu especial per sentir-se  afortunada”. La família  russa dels Oblonsky i la catalana dels Mir de can Guineu s’assemblaven en que compartien un mateix motiu  de dissort que el lector descobrirà llegint  seguides les tres primeres  frases de la novel·la de Tolstoi. Amb la diferència però,  que en la  ficció , l’artífex era un príncep,  i en la vida real sadurninenca era una de les germanes més grans de la núvia.

      La fotografia  del casament d’Ernestina Mir Ràfols,  cedida per la seva néta Ernestina Torelló Llopart de cal Martí de Baix, va ser realitzada  pel retratista Jaume Font, establert a Igualada però que tenia com clientes les millors famílies  de Sant Sadurní. A l’altre imatge d’un grup de caçadors, anterior a 1903, veiem  ben bé al centre de la imatge,  el jove Antoni Llopart Rovira cobert amb un barret i agafant-se les mans, mentre que a l’ extrem dret de la filera, seguint l’ordre de lectura, s’identifica Marc Mir Capella, que també portava barret,  i el seu gos French. Per la finestra de la masia de can Ros treu el cap Antoni Mir Capella, l’inefable oncle Tonet. En el moment de captar-se aquesta imatge, Antonio Llopart encara no festejava a Ernestina Mir , però ja es relacionava amb la família Mir de can Guineu.

Marc Mir Capella i l’agulla de Cleopatra

Malauradament, no es disposa de gaire documentació personal i  familiar sobre la vida i l’obra de  Marc Mir Capella (Sant Sadurní d’Anoia, 1851 – 1903). Aquest propietari agrícola sadurninenc  de la casa pairal de can Guineu es va significar  a partir de 1887 quan va encapçalar la replantació èpica amb ceps americans de les vinyes afectades per la plaga de la fil·loxera.

L’explicació d’aquest dèficit ens obliga a remuntar-nos als segles XIX i XX. Al llarg de la història més recent hi ha hagut diversos moments en què l’arxiu de la casa pairal de can Guineu  hauria pogut sofrir pèrdues irreparables. Quan el juliol de 1936 s’hi instal·là  la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)  i el Comitè de Milícies Antifeixistes  locals, quan mesos després aquesta casa pairal es va convertir en residència de refugiats republicans que havien arribat a  la Vila procedents de zones en guerra en d’altres indrets de l’Estat, quan les nits del  20 al 21  de gener de 1939  i la següent alguns soldats republicans en retirada s’hi van allotjar,  i quan  l’any 2000 es va buidar l’immoble  precipitadament després de la mort de Maria Teresa Mir   Vidal   ─la darrera representant de la nissaga Mir─,   podrien haver desaparegut o extraviat fotografies,  llibres i documents interessants, conscient o  inconscientment. Un besnét de Marc Mir Capella (MMC d’ara en endavant), Pere Ignasi Fages de Climent  Mir ( fill del poeta Carles Fages de Climent i d’una de les tres nétes sadurninenques de MMC, Ramona Mir Ràfols) , em va comentar en una ocasió que quan la família va retornar a can Guineu després de la Guerra Civil es van trobar amb totes les calaixeres, taules, canteranos  i armaris  sense els corresponents calaixos, els quals els refugiats havien cremat per escalfar-se durant aquells hiverns. Vés a saber què se’n fa del que contenien.

D’altra documentació imprescindible per conèixer en precisió els negocis de la família Mir, com  els llibres de comptabilitat del Molí de l’Aixertell,  del Molí Guineu i del Molí del Racó, van romandre allí quan es va procedir a llogar-los primer i a vendre’ls després,   i  ja no els van recuperar perquè ningú no se’n va preocupar. Tampoc es van salvar acabada la Guerra Civil molts documents  d’Antoni Mir i Capella de can Guineu que es conservaven al Museu Boet del carrer de l’Església.

Durant el segle XIX no hi ha constància  explícita que ni durant la Guerra del Francès ni en cap de les tres guerres carlines successives s’hagués saquejat o  ocupat can Guineu, però no seria d’estranyar que en alguna d’aquestes quatre ocasions la casa pairal hagués sofert alguna expoliació.

Encara hi podria haver una altra  explicació a tanta dissort. Fa uns deu anys vaig accedir al soterrani d’un immoble modernista ubicat en un dels carrers més cèntrics  del Vendrell, propietat aleshores de l’esposa de Raül Maria Mir  Ragué ( fill de Raül Maria Mir i Comas, nét de Rafael Mir i Deàs i besnét de Magí Mir Molins) on s’havien traslladat els arxius de cal Magí Guineu del número 10 del  Raval de Sant Sadurní. Aquest immoble va ser construït pel notari Magí Mir  Molins ( germà de Jaume Mir Molins i , per tant, oncle de MMC) a mitjans del segle XIX i el seu besnét se’l va vendre  a la dècada dels setanta del segle passat. Allí al Vendrell s’hi amuntegaven,  en unes condicions deplorables,  llibres, fotografies  i documents de can Guineu ─barrejats amb materials editorials de les revistes Resumen de Agricultura i El Cultivador Moderno─ els quals, molt probablement, van ser  traspassats  pels successors  de  MMC a Rafael Mir i Deàs  després de la mort  del seu oncle.

Alguns dels documents disponibles  sobre MMC  han aparegut  de forma sorprenent en poder  de particulars que en principi no els haurien de tenir si no fos perquè en algun moment,  i qui sap per quin motiu i en quines circumstàncies,  van arribar a les seves mans. En alguns casos sembla fàcil trobar-hi una explicació versemblant, però en d’altres  o be cal  recórrer a hipòtesis temeràries  o, simplement,  no s’hi troba cap mena de relació,  ni pròxima ni remota. I encara sort que s’hagin salvat !

El gruix de documentació de can Guineu es troba actualment sota el control de Josep Maria Rossell Mir que la conserva en condicions  adequades a la seva masia d’El Rebato (Subirats),

El resultat de tot plegat no  és gaire engrescador. Per això quan es localitza i s’analitza un document com el que ara comentarem sembla talment com si se’ns obrís una finestra al passat i recuperéssim una part de la història.

El  diari del viatge  de Marc Mir a Terra Santa

L’original del diari manuscrit  que MMC va redactar durant el seu viatge a Terra Santa fa  més de deu o quinze anys que va desaparèixer de can Guineu, però se sap qui el té. Estic intentant que el cedeixin per lliurar-lo immediatament a l’arxiu  familiar o a l’arxiu municipal, però ara com ara totes les gestions han resultat infructuoses. Per garantir que en un futur es pugui resoldre positivament  aquesta cessió, considero prudent no divulgar el nom de la persona que el conserva, ja que podria qüestionar-se com és que el té en el seu poder i aleshores es podria complicar encara més el seu eventual retorn. Tot i així no s’hauria de descartar  del tot que la persona que se’l va emportar de can Guineu, ara  ja difunta, o li haguessin regalat o  l’hagués rescatat en algun moment  per evitar la seva destrucció. Si hagués esdevingut així, li hauríem d’estar eternament agraïts… si és que encara es conserva.

Es disposa d’un joc de fotocòpies del diari  que conserva una  besnéta de MMC, Ernestina Torelló Llopart de cal Martí de Baix ( Gelida),  el qual s’inicia al port de Barcelona un 20 de novembre  de no s’indica ben bé  de qui any. Aquesta era una incògnita fins el dia d’avui que sortosament hem pogut aclarir ( no figurava en lloc, ni al diari del viatge, ni a la biografia que va escriure el seu fill Pere Mir Ràfols el 1909 ─en la qual ni cita el viatge a Terra Santa─, ni en d’altres articles i reportatges històrics posteriors sobre el personatge). El periple d’aquell viatge en vaixell de vapor ens porta a Roma (24 de novembre), Nàpols (27 de novembre), Alexandria (6 de desembre), Jaifa (10 de desembre) , Jerusalem (13 de desembre) , Jericó (16 de desembre) i Betlem (18 de desembre). A partir del 19 de desembre ja no hi va anotar res més i no sabem si MMC va romandre a Betlem  fins la nit de Nadal i  quan va iniciar el viatge de tornada. Es tracte, simplement, d’una ressenya turística, sense comentaris o reflexions que ens permetin endevinar com li va afectar aquella peregrinació l’ànim o  l’ànima de MMC. Per tant, amb aquest diari disposem del relat d’un mes de la vida de MMC. Però ens calia intentar aclarir l’any, ja que  en qualssevol biografia, aquesta és una data rellevant.

L’obelisc de Cleopatra al port d’Alexandria

Què hi té a veure  el viatge de MMC  a Terra Santa amb l’obelisc de Cleopatra? ¿Com els podem relacionar,  si aquesta peça arqueològica va ser construïda per Tutmosis III el 1450 adC a Heliopolis (Egipte) , i MMC va  néixer tres mil tres cents dos anys després a Sant Sadurní? Els obeliscs o les agulles de Cleopatra eren dues columnes gairebé idèntiques que encara es conserven, una al Central Park de Nova York i l’altre a l’Embankment de Westminster,  al Tàmesi a Londres. La història és molt coneguda: les agulles van ser traslladades a Alexandria  l’any 12  aC  per Cèsar August i es van instal·lar allí al palau de Cleopatra, la darrera reina d’Egipte.

El 1869, en el moment més gloriós de la dinastia fundada per Muhammad Ali, el governador sobirà Khedive Ismail d’Egipte va regalar un dels dos obeliscs  als Estats Units en agraïment per la seva contribució a la construcció del canal de Suez ( l’altre ja l’havia cedit el 1819 al Regne Unit el mateix Muhammad Ali, en commemoració de les victòries de Lord Nelson a la batalla del Nil i de sir Ralph Abercromby a la batalla d’ Alexandria, esdevingudes ambdues el 1801). Com és sabut, el canal havia estat construït per Lesseps i a la inauguració hi faltava, significativament, la reina Victòria d’Anglaterra. Sis anys més tard, el 1875, desbordat per la crisi financera, Khedive Ismail va vendre les seves accions del canal a Anglaterra, per un plat de llenties. Era el començament del protectorat britànic sobre Egipte, que  seguia sent de manera oficial una província de l’imperi turc. El 1879 Khedive Ismail va ser obligat a abdicar i va ser succeït pel seu fill Teufik, un home de caràcter molt dèbil.

El 22 de gener de 1881 es va inaugurar el nou emplaçament  d’un dels obeliscs de Cleopatra, al Central Park de Nova York. Per tant, entre 1869 i 1881 l’obelisc  hauria viatjat per mar d’Alexandria  als Estat Units.

      Curiosament,  al diari de MMC hi ha una breu referència a l’obelisc de Cleopatra que m’havia passat desapercebuda i que  ara ens ha permès  de retruc determinar l’any en què va fer el seu viatge a Terra Santa. El dia 10 de desembre MMC hi escriu des del port d’Alexandria, aleshores sota protectorat britànic“ Vejem la columna de Cleopatra que s’emporten als Estats Units”. El temps de verb d’aquesta frase d’onze paraules, en present, ens permet precisar que l’obelisc en qüestió estava en la fase inicial del seu viatge. A partir d’aquesta informació ha estat molt fàcil comprovar que va ser  precisament l’any 1879 quan MMC la va veure, mentre la carregaven al vaixell que la va traslladar a Nova York, on va arribar el 20 de juliol de l’any següent. L’obelisc  de granit vermell extret de les pedreres d’Assuan amb jeroglífics esculpits tenia una alçada de 21’5 metres i  pesava 180 tones.

Més difícil i divertit ha resultat trobar imatges fotogràfiques de l’obelisc al port d’Alexandria a finals de 1879. En la que es reprodueix, adquirida a Encore–editions.com, veiem l’obelisc  en posició horitzontal i l’estructura de fusta  que s’hi va bastir per facilitar la càrrega al vaixell. I tot plegat coronat, vés per on,  per l’omnipresent  bandera nord-americana, la mateixa que va admirar  el sadurninenc MMC el 10 de desembre de 1879. Per entaforar-lo dins el vaixell Dessoug van obrir un forat  a  babord  de la proa, el van introduir horitzontalment i  després van segellar l’obertura per fer la travessa del Mediterrani i l’Atlàntic. En arribar a NYC van fer l’operació inversa.

Algú podria pensar que això no té cap rellevància, que què més dona un any que un altre, però sí que té la seva importància. Ara podem afirmar, per exemple, que MMC no va viatjar en aquella ocasió amb la seva esposa,  Antònia   Ràfols Fontanals, ja que precisament aquell 19 de novembre de 1879, la vigília d’embarcar-se ell cap a Terra Santa,  va néixer a Sant Sadurní  el seu fill Jaume Mir Ràfols, el qual, malauradament,  va morir el 2 de febrer de 1892. I també podem elucubrar i pensar  que no es devia assabentar d’immediat de l’atemptat  del forner anarquista Francisco Otero contra el rei Alfons XII i la seva segona esposa María Cristina de Habsburg-Lorena (Doña virtudes) , esdevingut  a Madrid el 30 de desembre, quan probablement  MMC es trobava dalt del vaixell de tornada a Barcelona.  A un monàrquic convençut com ell, aquella notícia el devia trasbalsar.

MMC tenia aleshores 27 anys i encara no s’havia significat en cap dels aspectes que van determinar després la seva vida. El 1879 l’alcalde de Sant Sadurní era Joan Casanovas Prats de cal Milà  de la Roca, que residia a la plaça Nova, al qual va substituir el propi MMC el 1881. (En la primera de les fotografies que es reprodueixen veiem MMC amb al seva esposa Antònia Ràfols Fontanals i el seu fill gran Pere Mir Ràfols, probablement a l’estiu de 1880, quan ja feia uns mesos que  hauria tornat del  viatge a Terra Santa, a la seva finca de  la platja de Creixell. L’immoble que s’hi veu a la platja, convenientment restaurat fa un any per Josep Maria Rosell Mir,  segueix al mateix lloc. A les dues darreres imatges, l’agulla  de Cleopatra  que MMC va veure al port d’Alexandria el 10 de desembre de 1879 al seu emplaçament actual al Central Park de Nova York; i una comparativa de l’estat de conservació de l’agulla de Central Park que  després de 131 anys a Manhattan s’ha deteriorat més que en els tres mil tres cents trenta un anys anteriors).

Biografia de Pere Esteve Llopart, el Pere Valent

Després d’una darrera recerca veneçolana s’ha pogut completar aquest article sobre la vida d’un sadurninenc, que va destacar especialment  a la vila durant la Segona República,  la Guerra Civil i l’exili.

Segons els llibres d’actes del plenari de l’ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) recuperats el 2008, fou Pere Esteve i Llopart ( Torrelavit, 1905 – Perpinyà, 1996)  qui va presidir  interinament el consistori des del 10 d’agost fins el 3 d’octubre de 1936. Probablement ja se’n havia fet càrrec de facto a partir del 19 de juliol.

Havia entrat  de regidor a l’ajuntament  després de les eleccions municipals de 1934 en representació de la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya – Unió de Rabassaires. El 7 d’octubre del mateix any, quan l’exèrcit espanyol va encerclar la Vila  per alliberar els propietaris agrícoles que havien estat empresonats el dia anterior  a causa de la revolta ocasionada per la sentència adversa del Tribunal de Garanties de la República sobre la Llei de Contractes de Conreu, va   oferir-se per entrevistar-se amb el capità que comandava les tropes  per informar-lo que els presos ja havien estat alliberats i que no hi hauria resistència a l’ocupació militar de Sant Sadurní. Per si un cas el capità Celestino Ruiz  el va situar al capdavant de la tropa, lligat de mans, i darrera d’ell els soldats van entrar al casc urbà sense resistència. A partir d’aquella jornada, malgrat seu,  va deixar de ser Pere Esteve i es va convertir en Pere Valent.

Després de passar uns mesos empresonat al vaixel Uruguay al port de Barcelona juntament amb l’alcalde Miquel Bruna Vilà i el regidor Antoni Lloret Miquel ( també hi era el sadurninenc Joan Casanovas Maristany, president del Parlament de Catalunya) va ser   alliberat i retornà al seu càrrec a l’ajuntament. Mentrestant va evolucionar des del punt de vista ideològic  i s’afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), juntament amb els seus companys Ernest Roca Guilera i Valentí Zaragoza Vergés.

El 18 de juliol de 1936 li va canviar la vida. La reacció al cop d’estat  del general Franco en forma de revolució social va propiciar que a tots els municipis  es constituïssin els Comitès de Milícies Antifeixistes   que a la pràctica van assumir tot el poder local.  Els alcaldes i regidors van ser desbordats per la situació i en molts casos arraconats  pels revolucionaris. A Sant Sadurní, un dels membres més destacats del Comitè va ser Pere Esteve   que a la pràctica feia també d’alcalde.  Durant aquells setmanes de juliol i agost es van cometre  una colla d’assassinats per ordres del Comitè, les víctimes dels quals eren gent d’ordre, empresaris, propietaris agrícoles i simpatitzants de Falange.

La participació de Pere Esteve en el Comitè està més que demostrada i també en algunes detencions de sadurninencs que van acabar en assassinats. Les  més rellevants van ser les de l’empresari xampanyista Pere Ferrer Bosch de cal Freixenet i del seu germà Joan. Segons una persona que ser  testimoni presencial dels fets,  Pere Esteve formava part de la patrulla de control que els va detenir en un pis del Passeig de Sant Joan de Barcelona el 26 d’agost de 1936. També hi eren presents els milicians sadurninencs Joaquim Borrell Pedrola  (el Ros), Pere Raventós Galimany (el Xato)  i Manuel Vinaixa Serres, a més d’altres individus  no identificats. Aquests tres   milicians  sadurninencs havien sortit precipitadament de la Casa de la vila  de Sant Sadurní  i s’havien traslladat a Barcelona en un cotxe  particular quan van rebre una trucada telefònica que els anunciava que un delator havia indicat l’indret barceloní on s’amagava un conegut xampanyista  sadurninenc. Es dona la coincidència que just en aquell moment, Borrell, Raventós i Vinaixa, entre d’altres, estaven interrogant i intimidant a l’interior de l’ajuntament Joan Sala Tubella, sogre de Pere Ferrer Bosch. Joan Sala va quedar  completament sol a la Casa de la vila i al cap d’una estona, vist que ningú el retenia, se’n va anar a casa seva.

Quan Sala  hi va arribar  va comentar l’incident a la seva família i  va tenir el presentiment  que la trucada podria estar relacionada amb l’amagatall del seu gendre Pere i del germà d’aquest Joan. Un membre femení de la família  va desplaçar-se  immediatament a Barcelona i va arribar al pis  del Passeig de Sant Joan  en el precís moment en que els milicians baixaven les escales de l’immoble amb els dos germans detinguts. A la porta els esperava Pere Esteve, assegut dins l’Hispano Suiza  incautat precísament  a Pere Ferrer  Bosch pel Comité sadurninenc. D’allí els germans Ferrer van ser traslladats a una txeca propera al Parc de la Ciutadella, d’on van ser rescatats gràcies a les gestions de Joan Casanovas Maristany. Un escamot de milicians sota les ordres de Jaume Miravitlles Valencia  del Comitè Central de Milícies Antifeixistes els va alliberar. Recordem que en aquelles dates era Casanovas  qui presidia el Govern de la Generalitat i que a més de ser també sadurninenc era parent  llunyà dels detinguts.

Dos dies després, i sense que es conegui  encara com es va frustrar el rescat,  els cadàvers dels germans Ferrer Bosch  van aparèixer en un descampat de la zona del Palau de  Pedralbes.

La hipòtesis més versemblant del perquè de  l’animadversió d’Esteve amb Pere Ferrer ens remet als esdeveniments de l’octubre de 1934, quan el primer va ser detingut i empressonat al vaixell Uruguay  i el segon va felicitar públicament per carta  al general  Domingo Batet, en nom de la Societat de Criadors i Exportadors de Vins del Penedès (l’entitat antecessora de l’actual UVIPE, fundada el 1906), per haver reprimit eficaçment aquella revolta popular. Pot semblar ara una nimietat, però pels  milicians era més que suficient per a consider-lo un enemic.

Menys entitat té una altra raó explicada pel propi Pere Esteve relacionada també amb els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934. Segons ell es va atribuïr a Pere Ferrer i a altres convilatans la realització d’una llista dels 62 veïns de la vila més implicats  en aquells fets que es va lliurar al governador civil de Barcelona i que va servir de guia per a la seva detenció. El primer de la llista era, precisament, el mateix Pere Esteve Llopart.    I encara una tercera raó, esgrimida per Esteve en un discurs des del balcó de la Casa de la Vila pocs dies després del 18 de juliol: en un registre realitzat pels milicians a cal Freixenet s’hi van trobar armes i documents comprometedors. De les armes, se sap que es tractava només de tres  o quatre carrabines de caça de la marca Remington ,  i els documents , sempre segons la versió de Pere Esteve, eren una llista dels falangistes locals, entre els quals hi havia Pere Ferrer ; i una altra llista idèntica a la de 1934 en la que s’indicaven els sadurninencs que calia neutralitzar per garantir l’èxit del cop d’Estat, en la qual Pere Esteve ocupava  també el primer lloc. (No s’ha pogut acreditar ni que les llistes existíssin  i encara menys que en la primera  hi figurés el nom de Pere Ferrer i en la segona el de Pere Esteve).

D’entre les notes que vaig prendre al seu domicli de Perpinyà el  24 de maig de 1972 rescato una història sobre un altre motiu aparent per passar-li comptes a Pere Ferrer.  Segons Pere Esteve,  quan el juliol de 1936 els milicians locals van detenir el director de la sucursal del Banc de Biscaia a Sant Sadurní, Andrés Hernández Márquez (1902 – 1948), per la seva identificació amb la Falange,  aquest va negociar la seva impunitat personal oferint en contrapartida la relació dels veïns de la Vila que havien dipositat fons destinats als colpistes en un compte del seu banc.  El nom  de Pere Ferrer Bosch i d’altres  dels  que van ser assassinats a Sant Sadurní figuraven en aquet llistat, si ens creiem la versió d’Esteve.  Andrés Hernández va ser alliberat pels milicians , va desaparèixer durant la guerra civil i va tornar a dirigir la  mateixa sucursal del Banc de Biscaia des del febrer de 1939. I va esdevenir un dels prohoms locals   més influents de la Falange de postguerra.

Pere Esteve va néixer el  23 de juny de 1905 a Torrelavit (Alt Penedès), on el seu pare era masover de la hisenda  de can Cardús. Era el tercer de quatre germans, Josep, Joaquima,  ell i l’Enric. De ben jove va entrar a treballar a les caves Rigol i a principis de la dècada dels trenta es va establir pel seu compte dedicant-se al comerç de vins  i misteles a l’engrós. Venia a les tavernes i botigues d’ultramarins de Barcelona i de les poblacions de l’entorn de la capital catalana. Es va casar amb la sadurninenca Eulàlia Catasús i no van tenir fills.

La primera notícia de la seva bel·ligerància política data de 1933 quan se’l va acusar de ser un dels responsables del boicot a una conferència sobre l’organització Joventut Obrera Catòlica (JOC) que es va celebrar al Centre Agrícola, promoguda per la parròquia i organitzada per la secció local de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC). En un moment de l’acte, un grup de membres i simpatitzants d’Estat Català, entre els quals s’hi trobava Pere Esteve,  van iniciar  una esbatussada  contra els fejocistes dins el local que es va acabar de cop quan el sadurninec, Josep Mestres Manubens, va disparar dos trets  intimidatoris amb la seva pistola per intentar posar ordre.

El  maig de 1937 va ser objecte d’un intent d’assassinat  no se sap ben bé si per part d’un escamot de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT)  o del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) .  En un trajecte de ferrocarril entre Sant Sadurní i Barcelona se’n va adonar que dos grups armats avançaven cap a ell  a l’interior del vagó en actitud amenaçant, l’un pel davant i l’altre pel darrere. Quan es disposaven a  disparar les seves armes, Pere Esteve es va treure la seva pistola, va ferir greument a dos dels qui pretenien atemptar contra ell i es va llençar  per la finestra daltabaix del vagó, rodolant per un terraplè, mentre la resta d’integrants de l’escamot disparaven també les seves armes infructuosament. Segons la seva versió dels fets  explicada personalment al sadurninenc Ramon Amposta, també li van etzibar un parell de bombes de ma. Aleshores freqüentava la seu del PSUC, a l’Hotel Colón de la Plaça de Catalunya. Mai es va aclarir el perquè d’aquell atemptat.

Durant la batalla de l’Ebre va actuar  uns mesos  de comissari polític  al front i a mitjans de gener de 1939 va iniciar la retirada cap a França.  La darrera setmana de gener es trobava  ja a Figueres, participant en l’evacuació  de refugiats civils i militars. Allí es va reunir amb el grup de sadurninencs que fugien, entre els quals hi havia  casualment la seva esposa, la seva cunyada  i diversos membres de la seva família. També s’hi trobava el seu company del PSUC  Valentí Zaragoza  amb la seva esposa i la seva filla.

A França va ser confinat  en el camp d’internament d’Argelers, d’on va ser alliberat gràcies a  les gestions de membres del Partit Comunista Francès (PCF) que van intercedir per ell. Va sortir de França  amb la seva esposa en direcció a la República Dominicana el 1940, a bord d’un dels  vaixells  que van  traslladar refugiats republicans cap a  la seva destinació de Puerto Plata, al nord de la República.

Entre 1940 i 1948 va residir a Santo Domingo dedicant-se al comerç en un petit establiment de la ciutat. La dictadura del general Rafael Leónidas Trujillo Molina i el seu anticomunisme van asfixiar  les ànsies d’Esteve. Per això va decidir emigrar a Veneçuela. El 1949 el trobem ja a Caracas,  vivia a la Plaza  Capuchinos, a  l’Avenida San Martín i explotava un petit quiosc  de  llaminadures a l’exterior de l’edifici central de Correos de Carmelitas de Caracas, a l’Avenida Urdaneta.

Anys després es traslladà a la ciutat de Los Teques, al sudoest de Caracas,  capital de l’Estat de Miranda i del municipi de Guaicaipuro,  on constituí una petita empresa de fabricació de persianes  graduables d’interior. El negoci li devia funcionar bé ja que li va permetre adquirir un solar on va construir un petit immoble d’habitatges de lloguer. Després del primer infart,  i per prescripció mèdica,   es va vendre el negoci  de les persianes   i es traslladà altra vegada a la capital situada a una altura inferior. Aleshores es va establir  al barri de  la Floresta,  en un dels extrems de l’Avenida Andrés Bello.

A finals de la  dècada  dels cinquanta s’afilià al Centre Català de Caracas amb el nom de Genaro Costas  Puig. Aquesta va ser fins a la seva mort la nova identitat de Pere Esteve Llopart, nom i cognoms que li havien estat cedits per l’autèntic Genaro Costas, un representant d’una empresa sueca de cel·lulosa  i paper establert a Veneçuela, molt amic seu. L’autèntic Genaro Costas havia fet fortuna viatjant pels països d’Amèrica Central i del Sud i molt probablement es van conèixer ja a la República Dominicana. Quan va emigrar a Veneçuela el seu passaport ja anava a   nom de Genaro Costas Puig.

A la seu del Centre Català de Caracas,   i també al  seu domicili ja que Pere Esteve ostentava el càrrec de Secretari General del PCE a Caracas,  es reunia amb  membres del  Partit Comunista Espanyol (PCE)  com  Emili Mira Aparici, Francesc Tabernero Vicente, Josep Solanes, Josep Martorell, Antonio Monico, el vilafranquí Rudolf Llorens i   Fidias Robusté, entre d’altres,  i es recaptaven diners que ell enviava a Espanya per ajudar les famílies dels companys comunistes empresonats per la dictadura. Un  sadurninenc que en aquells anys es trobava treballant  a Caracas i que venia sovint a  Catalunya , va fer-li de correu en més d’una ocasió els anys 1956, 1957 i 1958. Lliurava a famílies barcelonines  sobres personalitzats  a l’interior dels quals hi havia xecs de viatge que es podien bescanviar per diners sense necessitat d’identificar-se. Esteve  vivia dels lloguers dels pisos de Los Teques i dels rediments del que havia aconseguit amb la venda del negoci de les persianes.

L’estiu de 1962 viatjà a França per explorar la possibilitat d’establir-s’hi  i retornà a Veneçuela  des del port de Le Havre a bord del vaixell  Antilles. El 1964, després d’un nou infart , va decidir vendre’s l’immoble de Los Teques i viatjar a França. Primer va residir  a Mauzac, al departament de la Dordonya, i  més endavant va anar a raure a Perpinyà, al  número 17 de la Rue des Mimosas, prop del Palais des Congrés. Alguns dels que el vàrem anar a visitar a aquella planta baixa de la torre de Perpinya,  amb la gran palmera  del jardí que encara s’hi conserva, vàrem ser testimonis de l’austeritat en què vivien ell i la seva esposa. Des d’aquesta nova destinació va intensificar els contactes amb el PSUC i amb el Partit Comunista Francès i a principis de la dècada  dels setanta va entrar a Catalunya clandestinament per establir contactes amb els militants comunistes de l’interior. En una d’aquelles incursions va viatjar d’incògnit  i de nit a Sant Sadurní i durant una estona va passejar en cotxe pels seus carrers. Després de l’amnistia va retornar en tres ocasions.

El 21 de setembre de 1979, sense avís previ, sense invitació i saltant-se el protocol es van presentar ell i la seva esposa Laieta Catasús  a la Casa de la Vila de Sant Sadurní, van pujar al saló de sessions i van saludar al president de la Generalitat, Josep Tarradellas i a la seva esposa, que aquell dia estaven de visita oficial a Sant Sadurní. Només l’alcalde  de l’època els va identificar i saludar, tot demanant-los cordialment que sortissin del saló i esperessin en el replà de l’escala a que s’acabés l’acte de benvinguda al president de la Generalitat. Així ho van fer. No sabria dir si la cordial salutació que els hi va dispensar Tarradellas responia a una coneixença prèvia o, simplement, a una deferència educada envers uns intrusos visitants d’una certa edat.

Després d’un tercer infart, d’una operació d’urgència a Montpellier on el van traslladar en helicòpter i d’una llarga convalescència, monsieur  Genaro Costas  Puig va morir  a Perpinyà el 1996, on el van enterrar.

L’escàndol de Caixa Penedès i la presumpció d’innocència

Ningú no és culpable fins que es demostri el contrari; o dit d’una altra manera,  tothom és innocent mentre no se’l declari culpable. Aquest axioma de la presumpció d’innocència  consagrat per la Constitució Espanyola i per la Declaració Universal dels Drets Humans ¿caldria  tenir-lo en comte  també en l’escàndol dels plans de pensions  per un import de gairebé 29 milions d’euros instrumentalitzats en pòlisses d’assegurances, dels quals eren titulars cinc exdirectius de Caixa Penedès (CP), Ricard Pagès, Manuel Troyano, Joan Caellas, Jaume Jorba i Santiago Abella?

En un intent de desorientar l’opinió pública,  s’està intentant desvirtuar els fets i promoure la idea de que el judici que n’està fent la societat  està fonamentat en suposicions barroeres o malintecionades ja que, ara com ara, diuen, cap jutge ha dictat cap mena de sentència condemnatòria al respecte. Deixant de banda l’obvietat de que perquè hi hagi una sentència judicial  hi ha d’haver prèviament un judici, el qual  no s’ha plantejat ─fins i tot està per veure si s’acabarà presentant alguna demanda─ , en l’afer de CP  hi ha hagut una sèrie de circumstàncies verificables que expliquen   el perquè s’ha considerat   el què ha succeït com un escàndol derivat d’unes pràctiques  irregulars o il·lícites.

És ben sabut que molts comportaments reprobables penalment no arriben mai davant d’una instància judicial, senzillament perquè no es denuncien o han prescrit, i no per això els ciutadans ens abstenim  de  jutjar-los.

En aquest cas no ha estat la ciutadania la que ha interpretat malèvolament  l’escàndol de CP i ha declarat  injustament culpables als cinc exdirectius, sinó  que s’ha limitat a donar per bona sense qüestionar-la la versió que des del primer moment va fer pública el Consell d’Administració de CP i n’ha fet una mena de judici popular. Per això no s’ha imposat la presumpció d’innocència i no perquè se’n hagi fet una  interpretació esbiaixada o l’haguem obviat. Aprofitant un parell d’hores lliures abans del partit del Barça – Madrid  d’aquesta nit,  intentaré respondre a la pregunta que em feia en el primer paràgraf d’aquest article.

Què és  la presumpció d’innocència

Les presumpcions  són unes ficcions legals que consisteixen en donar per demostrat un fet sense necessitat de proves. Per exemple, es presumeix que qui  consta com a titular d’una finca al Registre de la Propietat o qui apareix en  el permís de circulació d’un vehicle és el  seu propietari. Hi ha dos tipus de presumpcions, l’absoluta (iuris et de iure) basada sempre en una disposició legal, i la relativa ( iuris tantum) que permet una  o varies  proves en contra.

La presumpció d’innocència és evidentment una iuris tantum  i és una presumpció realment peculiar, en el sentit de que no és absoluta ni es desvirtua de cop per mitjà d’una sentència condemnatòria, sinó que habitualment es va embrutant i  diluint  a mesura que es van coneixent els fets i les circumstàncies.  Per això la presumpció d’innocència és compatible amb una llarga llista de mesures cautelars previstes en les lleis processals i que, abans de la sentència condemnatòria, permeten que el jutge imposi a qui encara no ha estat jutjat i condemnat ─però que té debilitada la seva presumpció d’innocència─, la prohibició de viatjar a l’estranger, l’embargament dels seus béns i fins i tot la presó preventiva. Dit d’una manera més resumida: quan el jutge dicta una sentència condemnatòria és perquè abans, al llarg de la instrucció de la causa i del judici, la presumpció d’innocència s’ha anat debilitant  mica a mica fins a desaparèixer. O encara més breu: la presumpció d’innocència és perfectament compatible amb la presumpció de culpabilitat, tant que es podria equiparar a uns vasos comunicants. Un cas extrem  seria el d’un assassí que ha estat atrapat in fraganti per la policia  ─i formalment considerat com innocent mentre no es dicti sentència─,  però evidentment la seva presumpció d’innocència seria tant dèbil que no s’escaparia d’ingressar a la presó perquè els testimonis  del crim l’haurien identificat, perquè l’arma que portava a la ma i que estava registrada al seu nom era la que va causar la mort,  i perquè la gravació de vídeo de la càmera de seguretat era irrefutable. (No m’agrada utilitzar els símils futbolístics, però costa molt mantenir la  presumpció d’innocència davant determinades  agressions, encara que l’àrbitre o el Comitè de Competició no les prenguin en consideració o  no les sancionin).

En el cas dels plans de pensions de CP,  la presumpció d’innocència  dels cinc exdirectius s’ha vist debilitada i ignorada  reiteradament per part dels Consells d’Administració de CP i del BMN des del mateix instant en què es va destapar l’escàndol. Vegem-ho.

Ni rastre de presumpció d’innocència

Com es recordarà, l’inici de l’escàndol se situa el 24 de novembre de 2011, quan  després d’una notícia apareguda aquell mateix dia a La Vanguardia,  des de CP  es va emetre el comunicat següent: “El Consell d’Administració de Caixa Penedès, reunit en sessió celebrada en el dia d’avui, ha sol·licitat la dimissió del seu President, el Sr. Ricard Pagès, i la del Director General de l’Entitat, el Sr. Manuel Troyano.

Havent tingut coneixement d’una informació publicada en els mitjans de comunicació i després de comprovar la seva veracitat, el Consell d’Administració manifesta la seva desaprovació al contingut, mètode d’instrumentació, falta de transparència, excepcionalitat i desproporció dels paquets de caràcter remuneratori i de previsió social de quatre alts directius que estan o han estat vinculats amb l’entitat fins a dates molt recents. Aquest Consell d’Administració ve a manifestar que no ha comptat en cap moment del seu mandat, fins a la sessió d’avui, amb informació suficient, veraç i detallada d’aquestes remuneracions i prestacions.

El Consell d’Administració de Caixa Penedès estudiarà la manera de corregir aquesta situació, acordant les mesures més favorables per als interessos socials, protegint en tot moment els interessos generals, la reputació social d’una caixa d’estalvis d’enorme tradició i profund arrelament social, amb gran vinculació i compromís amb el seu territori, així com l’aplicació estricta dels principis generals d’un bon govern corporatiu i la defensa de la serietat i professionalitat dels empleats i consellers de l’Entitat [...]”.

El comunicat de premsa del 24 de novembre té una certa  lògica processal: es divulga una informació  rellevant sospitosa, el Consell de CP erigit en jutge la pren en consideració, després de verificar-la  acorda un veredicte  sol·licitant la dimissió del president i del director general,  i finalment s’acaba executant la sentència.  L’acusació del Consell de CP va ser redactada  expressament de forma molt ambigua, ja que en cap moment  s’entra en el fons de la qüestió, de si tot plegat era legal o il·legal, sinó , simplement, que el Consell de CP  “ manifesta la seva desaprovació al contingut, mètode d’instrumentació, falta de transparència, excepcionalitat i desproporció dels paquets de caràcter remuneratori [es refereix als plans de pensions]  i de previsió social de quatre alts directius”.

Aquest comunicat de premsa és el que  de debò origina l’escàndol que els mitjans de comunicació i l’opinió publica situen en l’àmbit d’una acció il·lícita per part dels directius afectats. Es podria arribar a admetre  que en aquest primer comunicat  no hi ha cap frase o paraula que indueixi a culpar d’un delicte als implicats;  però que tot un Consell d’Administració ens digui que  “[...]  estudiarà la manera de corregir aquesta situació, acordant les mesures més favorables per als interessos socials, protegint en tot moment els interessos generals, la reputació social d’una caixa d’estalvis d’enorme tradició i profund arrelament social, amb gran vinculació i compromís amb el seu territori, així com l’aplicació estricta dels principis generals d’un bon govern corporatiu i la defensa de la serietat i professionalitat dels empleats i consellers de l’Entitat”, ( els subratllats són meus), i que simultàniament informi que les xifres que hi ha en joc ascendeixen a més de vint milions d’euros, no es pot interpretar de cap més manera com que  alguna cosa molt greu s’havia descobert. I si com a conseqüència, dimiteixen o es fa dimitir al president i al director general i aquests  acaten la sentència de dimissió (o destitució) i se’n van  sense dir ni mu, doncs encara més.

Per tant, al meu entendre, si convenim que aquest comunicat en calent no situa la qüestió en una acusació formal de caràcter delictiu, encara molt menys dona peu a  considerar la presumpció d’innocència de Ricard Pagès i Manuel Troyano.

Més precís  és el segon comunicat de premsa del Consell de CP, el  de l’1 de desembre de 2011, una setmana després de l’anterior i quan se suposa que ja han tingut ocasió de verificar i  tornar a valorar les acusacions i de reflexionar-hi. Diu aixì “ [...] Amb motiu de l’obertura de diligències per part de la Fiscalia Superior de Catalunya sobre l’actitud i comportament de diversos directius de Caixa Penedès, el Consell d’Administració de Caixa Penedès manifesta la seva voluntat de plena col·laboració amb l’esmentat organisme a fi d’aclarir, en defensa dels interessos de l’Entitat, dels seus clients i empleats, el mètode d’instrumentació dels paquets de caràcter remuneratori i de previsió social dels directius implicats.

En aquest sentit, el mateix Consell d’Administració de Caixa Penedès ha decidit recollir tota la informació relacionada amb el cas i, en qualitat d’accionista de BMN, garantir l’adequada coordinació amb els serveis jurídics de BMN per estudiar les accions legals que fossin precises per protegir els interessos socials i generals amb l’eventual restitució dels paquets remuneratoris i de previsió social coneguts, així com salvaguardar la reputació social d’una caixa d’estalvis d’enorme tradició i profund arrelament amb el seu territori d’actuació i al mateix temps l’honorabilitat i serietat dels seus professionals i consellers [...] ».

Ningú qüestionarà que en aquest segon comunicat, el Consell de CP dona un pas  molt  més significatiu  ja que a diferència del primer insinua que està dispossat a  “ estudiar les accions legals que fossin precises per protegir els interessos socials i generals amb l’eventual restitució dels paquets remuneratoris i de previsió social coneguts [ vol dir, a recuperar els imports cobrats pels exdirectius] , així com salvaguardar la reputació social d’una caixa d’estalvis d’enorme tradició i profund arrelament amb el seu territori d’actuació i al mateix temps l’honorabilitat i serietat dels seus professionals i consellers [...]“. Si el 24 de novembre el Consell  de CP va ignorar la presumpció d’innocència, l’1 de desembre  es va  situar clarament  en l’àmbit de la culpabilització, sense més atenuants que el d’afirmar que encara s’han d’estudiar  són les accions legals, donant a entendre però que les causes estan fora de dubtes.

I no va ser només el Consell de CP qui  es va manifestar en aquelles dates, també ho va fer el del BMN. En la reunió del Consell d’Administració d’aquest  grup financer celebrada el 29 de novembre de 2011 es  va acordar exigir la devolució dels imports percebuts en concepte de plans de pensions pels exdirectius de CP. Exigir la devolució,  en base a quina premissa?  A que els havien obtingut lícitament ( de ser així, perquè els hi havien de reclamar? ) o il·lícitament? Entre la  presumpció d’innocència i la presumpció de culpabilitat, també el BMN ens va decantar  clarament per la segona opció.(Podria ser que m’equivoqués, però sempre he cregut  que tant  el Consell de CP com el del BMN es van precipitar a l’hora de jutjar els fets i sentenciar als directius,  van sobreactuar per demostrar la seva culpabilitat   i  després han mantingut la versió inicial  sense concessions perquè la contrària  els  posaria  massa en evidència).

Un segon element  que explicaria el perquè s’ha estès l’estigma de culpabilitat sobre els exdirectius de CP,  i no la presumpció d’innocència, són les declaracions  del nou president, Albert Vancells, i del nou director general, Ricard Banquells, i en particular les que van fer al Consell Comarcal de l’Alt Penedès el 27 de desembre de 2011. Segons la crònica de l’acte ( veure El Tres de vuit del 30 de desembre, pàgina 28): “[...] Parlant en nom  del Consell d’Administració, Albert Vancells ha manifestat  no sentir-se culpable de res, perquè ell no sabia  res del que s’estava produint, però al mateix tremps “ ha demanat disculpes a la societat catalana en general i a la penedesenca en especial per un fets que embruten el prestigi forjat per 100 anys d’història de Caixa Penedès”. També ha afirmat que faran tots els possibles perquè Caixa Penedès recuperi el seu bon nom, malmès per uns fets que  són atribuïts a les persones que els han protagonitzat i no a la institució en general. L’actual president s’ha compromès a “netejar la taca de la manera més digna possible”. I ha anunciat  una enèrgica reprovació dels fets ocorreguts. A més des de Caixa Penedès, el seu actual director general, Ramon Banquells, ha explicat que s’ha contractat un despatx d’advocats barceloní per tal que segueixi de ben a prop la investigació de la fiscalia anticorrupció i que, si aquesta considera que hi ha indicis de criminalitat, el que farà l’entitat és personar-se com acusació particular per intentar recuperar “ fins l’últim euro que pertoqui a l’entitat”. Una setmana abans, en el mateix mitjà, ambdós havien fet fer unes declaracions similars, i en la intervenció d’Albert Vancells  a l’Assemblea General de CP del dia 29 de desembre davant d’un centenar de delegats va repetir els mateixos arguments.  ¿Què ens estaven transmetent  l’un i l’altre? ¿ Que els exdirectius eren culpables o que eren innocents? Ni mirant-ho cap per avall s’hi troba en lloc la presumpció d’innocència, al contrari, cada vegada estava més debilitada.

Mes enllà dels  dos comunicats de premsa del Consell d’Administració de CP  i el del BMN ja citats,  i de les opinions dels nous president i  director general publicades al setmanari comarcal  El Tres de vuit també comentades, l’estratègia de comunicació de CP i del Banco Mare Nostrum (BMN) va ser, des del primer moment, la d’acusar als exdirectius de lladres, sense pal·liatius. Ho puc afirmar categòricament perquè ho vaig poder  constatar  en primera persona i  perquè d’altres periodistes  amics també m’ho van comentar, ja que   a ells també els hi va cridar l’atenció aquesta contundent desqualificació. Tant és així que el  dijous 15 de desembre de 2011, a la cinc de la tarda, en una entrevista  al Casino de Vilafranca amb el cap de comunicació del BMN,  quan em  va tornar a repetir la mateixa expressió  que abans ja m’havia fet per telèfon (i que també hauria transmès,  probablement, als centenars de periodistes que li van demanar informació durant aquelles tres setmanes de novembre i desembre de 2011) , li vaig fer una recomanació amistosa que ell va acceptar de bon grat: li vaig aconsellar que fos més asèptic a l’hora de referir-se als exdirectius com a lladres, no fos cas que al final es demostrés que eren innocents i ell s’hagués de justificar. I em va reconèixer que jo tenia raó i que a partir d’aquell moment ja filaria més prim.

Amb tots aquestes antecedents (els dos comunicats de premsa del Consell d’Administració de CP i el del BMN, les declaracions als mitjans dels nous president i director general,  i el qualificatiu de lladres que molts vàrem escoltar en boca de representants qualificats de CP i del BMN),  era inevitable que la notícia derivés en escàndol, i  que  quan la Fiscalia General de Catalunya primer i la Fiscalia Anticorrupció després hi van intervenir  es reblés el clau i els mitjans de comunicació i la opinió pública assumissin que es tractava d’una irregularitat flagrant , d’un presumpte delicte o d’una estafa. Es va induir a que la societat es cregués aquesta versió.

En contrapunt, i vista la deriva que havia pres l’escàndol, ningú,  ni el Consell d’Administració de CP ni el del BMN, ni els exdirectius implicats en l’afer ni els seus advocats, ni el cap de comunicació del holding financer, van emetre cap comunicat  ni van fer declaracions que permetessin   aigualir l’acusació i obrir una escletxa al dubte raonable o a la presumpció d’innocència. A hores d’ara encara no ho han fet. (En un altre cas que s’està dilucidant de forma simultània, el d’Iñaki Urdangarín, per posar un exemple, el seu advocat no s’ha privat de defensar la presumpció d’innocència del seu client convocant repetidament als mitjans de comunicació;  mentre que el seu sogre, el rei Joan Carles I, tot i no haver-hi cap procés en marxa ni  cap sentència judicial, la va qüestionar  sense embuts a través de tots els canals de televisió, totes les emissores de radio i tots els mitjans impresos amb motiu del seu missatge de Nadal de 2011. Va atemptar el rei Joan Carles contra la presumpció d’innocència d’Urdangarín o va propiciar la presumpció de culpabilitat?) . Si se’m permet una observació oportuna (no s’ho prenguin  com una petulància o una immodèstia), l’únic que reiteradament ha insinuat en aquestes darreres setmanes que els plans de pensions en qüestió dels cinc exdirectius podrien  haver-se tramitat legalment, he estat jo mateix, tant que l’acusació que se’m fa de sectari  i d’irresponsable esdevé una frivolitat.

Reiterada presumpció d’innocència

Vaig insinuar per primera vegada  que no m’acabava de creure la versió oficial,  la mateixa nit que es va destapar l’escàndol (24 de novembre de 2011) en l’article publicat al meu blog titulat Preguntes i comentaris  d’urgència sobre la destitució de Ricard Pagès i Manuel Troyano. Deia en aquella ocasió “ La nota de premsa distribuïda  aquest vespre pel Consell d’Administració de Caixa Penedès en la que es comunica la dimissió del president Ricard Pagès i del director general Manuel Troyano exigeix unes reflexions d’urgència. La primera, el fet que , segons s’afirma en la mateixa, la majoria de membres del Consell d’Administració s’han assabentat dels plans de pensions  concedits a  quatre del seus directius, per un import de 20 milions d’euros, llegint-ho al diari d’avui. Després de demanar les corresponents explicacions i comprovar la veracitat de la informació ens expliquen que no  coneixien els detalls  d’aquestes prestacions. Si ens els creiem, haurem de convenir que els beneficiaris dels plans de pensions els han estat amagant informació sensible  durant una colla d’anys mentre aquests  feien i desfeien al marge dels òrgans de govern de l’entitat. Com es poden amagar 20 milions d’euros? Com és que la Comissió de Control no ho va detectar? I els auditors, no ho van indicar en els seus informes? [...]”

Ho vaig tornar a manifestar  més clarament en l’article Alea iacta est. Cinc directius de Caixa Penedès a la picota que es va publicar a El Tres de Vuit el  2 de desembre de 2011 “[…] Les dotzenes de membres del Consell d’Admi­nistració i els centenars de delegats a l’Assem­blea General de Caixa Penedès en els darrers 25 anys mai van ser informats explícitament sobre aquesta qüestió…[ em referia al les remuneraciones i als plans de pensions] i en comptades ocasions al­guns van demanar explicacions. El Consell mai va atendre aquests requeriments. Això sí, segur que entre tota la paperassa i acords que es van sotmetre a l’aprovació del consell i de l’assem­blea hi havia camuflada o dissimulada en epí­grafs confusos diversos la cobertura legal i regla­mentària de les retribucions i remuneracions als directius, i també els acords d’instrumentalitzar aquests fons de pensions en forma de pòlisses d’assegurances individuals, contractades amb la companyia AXA. Se suposa que alguna cosa es devia indicar en els informes anuals de les auditories externes. O no? Una estratègia impe­cable… si qui havia de vigilar mirava cap a una altra banda. Per això a hores d’ara estan tan confiats els cinc directius beneficiats i per això pot resultar molt complicat obligar-los a retornar els gairebé 29 milions d’euros que s’haurien embutxacat… legal­ment […]”.

A l’article publicat  una setmana després a El Tres de Vuit amb el títol O caixa o faixa ( 9 de desembre de 2011)  em preguntava “ On aniran a parar finalment els gairebé 29 milions d’euros que els cinc directius de Caixa Penedès (CP) s’han embutxa­cat? Es podran recuperar o se’ls quedaran? O caixa o faixa? De cada deu persones a qui els he plantejat aquesta qües­tió en els darrers set dies, nou m’han contestat del tot convençuts que no es mouran de les faixes de Pagès, Troyano, Caellas, Jorba i Abella.

Mai no m’hauria imaginat que la proporció fos tan aclapa­radora. Quan els mostrava la meva estranyesa, però, els raonaments dels meus interpel·lats eren diversos: que si ja se’n devien procurar de vestir-ho bé amb tots els ets i uts, que vaja quins uns per no deixar les coses lligades i ben lligades, que els poderosos sempre se surten amb la seva, que han tingut anys i panys per blindar-se d’una eventual adversitat com la que ara se’ls ha presentat, que de murris no en tenien ni un pèl…

Imaginem, ni que sigui per un moment, que després de les actuacions judicials en marxa (com ja és sabut, l’afer està sent investigat per la Fiscalia Anticorrupció) s’acaba demos­trant que no hi ha hagut cap irregularitat o il·legalitat en la concessió dels fons de pen­sions i que els cinc directius al·ludits poden gaudir tranquil·lament d’una jubilació daurada i recuperar així una pàtina d’ho­norabilitat. Això voldria dir que les dotacions als fons de pensions es van fer legalment pels òrgans de govern adients i que, amb molta probabilitat, els seus integrants sabien què estaven decidint.

Imaginem també que els mem­bres d’aquest òrgan de govern de CP eren exclusivament els mateixos beneficiaris de les pòlisses i que ningú més n’estava al corrent. Costa de creure  ─perquè en els set dar­rers exercicis, el president de la Comissió de Retribucions, la que en teoria hauria d’ha­ver aprovat les consignacions als directius, ha estat, vés per on, Josep Colomé Ràfols, a la vegada president del Consell d’Administració─, però podria ser. Costa de creure que des­prés ningú no ho detectés i s’alarmés; costa de creure que ni els successius consells, les successives comissions executi­ves, les comissions de control, les comissions de retribucions i les assemblees generals no se n’assabentessin. I les audi­tories? Algú que hi entengués se les va mirar?” […]       D’aquí a unes setmanes o uns mesos, quan el fiscal anticor­rupció Emilio Sánchez Ulled faci públics els resultats de la seva investigació, sabrem com s’ha pogut produir aquest escàndol. Aleshores serà el moment d’aclarir si van ser els directius els que van enganyar els consellers o van ser aquests els que els van deixar fer; si uns van abusar de la confiança o uns altres van pecar d’il·lusos; si tothom va preferir viure en la inòpia i ser feliç en la ignorància abans que importunar els omnipo­tents i conxorxats Ricard Pagès i Manuel Troyano, no fos cas que els caigués en desgràcia; i si hem d’assenyalar com a responsables del greuge només els presumptes rapinyaires o també ens hem de fixar amb els passerells”. En aquest article ja hi és molt present la presumpció d’innocència.

Un mes després, el 10 de gener de 2012,  en l’article penjat al meu blog  em preguntava  Com passarà a la història l’actual president de Caixa Penedès? I altra vegada  jo obria la porta  a la presumpció d’innocència afirmant “  “[...] Des del 24 de novembre en què es va destapar l’escàndol (i des de dos o tres mesos abans que alguns ja ho sabíem) hi ha hagut temps de sobres per aclarir com es van materialitzar aquelles  dubtoses operacions. A hores d’ara, sembla que només hi hagi tres opcions: 1) o va ser un espoli fraudulent (en aquesta hipòtesis ¿ a què esperen els actuals directius de CP per anar al jutjat?) ; 2) o es va fer legalment amb tots els ets i uts i amb tots els acords preceptius per part dels corresponents òrgans de govern de CP i  amb les signatures dels seus integrants (motiu més que suficient per dimitir  en bloc tots els que ho van aprovar i amagar-se sota les pedres)  ; o 3), que no està prou clar si  tot es va fer com calia i ja es veurà què descobreix el fiscal anticorrupció[...]”.

I encara més. A l’article Ui, ui ,ui, això pinta igual, (penjat al meu blog  l’11 de gener de 2012) comentava: “ La Vanguardia d’avui informa que  “El ex director general de Unnim, Enric Mata [el podeu veure a la fotografia adjunta], y cinco ex directivos más que causaron baja en la caja en el 2011 cuentan con un plan de pensiones que supera de forma agregada los 8 millones de euros. Ese dinero se articula a través de un plan de pensiones tradicional, dotado con más de 2 millones de euros, y otro en forma de póliza de seguros por valor de casi 6 millones y que está depositado en la compañía de vida de Unnim. Fuentes consultadas sostienen que, dado el tiempo que Mata llevaba como máximo responsable de Caixa Terrassa y de Unnim –más de 31 años–, alrededor de la mitad de esos 8 millones le podrían corresponder a él”[…]. “La práctica seguida en Unnim era la misma que en el resto del sector y que en la mayoría de las grandes empresas. Todos los empleados de la entidad disponían de un plan de pensiones pero estaba limitado en función de la antigüedad. En este caso, las aportaciones realizadas por la entidad en nombre de esos seis directivos ascendían a dos millones de euros. Por esa razón, para que los directivos pudieran disfrutar de una pensión acorde con su sueldo cuando se jubilaran se contrataban pólizas de seguros que garantizaran prácticamente los mismos ingresos en el momento de la pensión que lo que percibían al estar activos. Esa póliza adicional está dotada con 5,96 millones de euros. De esa cantidad, más de 1,3 millones fueron aportados en el 2011 por Unnim”.

No els hi sona aquesta música?  La notícia  de La Vanguardia no indica si els membres dels Consells d’Administració de Caixa Terrassa i d’Unnim n’estaven al corrent i , en conseqüència, a hores d’ara no  sabem si s’escandalitzaran o posaran cara  de pòquer. Sembla deduir-se que aquesta pràctica  de les pòlisses d’assegurances estava institucionalitzada en el sector de les caixes d’estalvis i , per tant, augmenten els interrogants sobre si el què realment va esdevenir a Caixa Penedès (CP) va ser una apropiació indeguda.

La versió oficial és que el Consell de CP  desconeixia l’existència de les pòlisses d’assegurances. Mentre el fiscal anticorrupció no ho aclareixi, tot el que podem fer és elucubrar, amb el risc d’equivocar-nos. Elucubrem, doncs, en la hipòtesis més absurda ( o la més versemblant, ves a saber)

Imaginem que al final resulti que tot estava en regla i que la constitució i les dotacions als plans de pensions en forma de pòlisses d’assegurances  per un import de gairebé 29 milions d’euros dels quals en van ser beneficiaris Pagès, Troyano, Caellas, Jorba i Abella no va contravenir cap normativa vigent i van ser aprovats, per tant, pels òrgans de govern de CP corresponents. Si va anar així, la primera conseqüència és que  els gairebé 29 milions d’euros es quedaran on són; i la segona, és que els cinc exdirectius podran presumir de legalitat. No hi hauria res a dir, tret de si des del punt de vista ètic i professional aquests cinc executius es mereixien aquestes jubilacions daurades. Però l’escenari seria molt diferent de l’actual, ja que els cinc presumptes delinqüents deixarien de ser-ho i   passarien a ser persones honorables. Hauríem de revisar tot el què hem escrit i demanar  immediatament les corresponents excuses.

Aleshores, si tot s’hagués fet legalment, ¿com hauríem d’interpretar la sorpresa  i l’enuig del Consell d’Administració de CP quan el 24 de novembre de 2011  va descobrir l’existència de les pòlisses d’assegurança? ¿ És creïble que cap dels disset consellers no en sabés res? No pot ser; alguns d’ells devien formar part de les comissions  dels òrgans de govern de  CP que van autoritzar les operacions…En aquesta  hipòtesi hi ha una qüestió que no acabo d’entendre (i no saben com els agrairé si me l’aclareixen): si tot era legal, perquè Pagès i Troyano van acceptar tranquil·lament la seva destitució aquella nit del 24 de novembre ? ¿I si  quan el fiscal demostrés que no hi va haver cap irregularitat, Pagès i Troyano demandessin al Consell d’Administració de CP per haver-los destituït sense fonament? ¿ I si d’aquí a quatre setmanes o quatre mesos tornéssim a veure  altra vegada Pagès i Troyano a la cúpula de CP? Els marrameus se sentirien a la Patagònia”. No és això considerar la  presumpció d’innocència?.

I finalment,  el més eloqüent en aquest sentit, l’article Jaume Jorba Cuxart : la baula més  feble de la cadena ? que va estar penjat durant 24 hores al meu blog amb motiu de la mort per infart d’un dels cinc exdirectius de CP involucrats en l’escàndol, (i que vaig retirar immediatament quan me’n vaig adonar que cada comentari pertinent i impertinent d’una lectora o d’un lector que es publicava  al meu blog en un sentit  ─anònim, amb seudònim  o identificant-se personalment ─, provocava una reacció en sentit contrari, i estava derivant en  una espiral  sobre un tema molt sensible  que no  s’acabaria mai i que no faria cap bé a ningú) .  En aquella ocasió em tornava a plantejar la presumpció d’innocència: “[...] Perquè el que està en joc en tot aquest afer és precisament l’honorabilitat dels cinc exdirectius de CP en relació als plans de pensions individuals (i ocults, segons la versió del Consell d’Administració de CP)  per un import de gairebé 29 milions d’euros. Qui té raó? ¿Els membres del Consell d’Administració que com a conseqüència immediata d’haver conegut l’existència d’aquells plans de pensions camuflats van posar el crit al cel i van forçar la destitució fulminant de l’expresident Ricard Pagès i de l’exdirector general Manuel  Troyano el passat 24 de novembre ─la qual cosa, no ho oblidem,  va desencadenar l’escàndol posterior als mitjans  de comunicació, l’alarma asocial i la intervenció de la fiscalia anticorrupció─, els mateixos  consellers que  van comunicar una setmana després que estaven considerant l’inici d’accions legals;  o aquests cinc exdirectius  que afirmen la seva absoluta honestedat personal ja que, segons la seva particular versió dels fets, tot s’havia tramitat i aprovat per part dels òrgans de govern de CP corresponents?      Aquesta és la qüestió, ja que en la primera hipòtesis estaríem parlant  d’un abús de confiança, d’una irregularitat o  potser d’un delicte d’apropiació indeguda; mentre que  en la segona, poca cosa hi hauria  dir, més enllà del judici moral i ètic que ens pugui merèixer la pràctica  en qüestió i els  gairebé 29 milions d’euros en joc[...].” [...] Si tan convençuts estaven de la seva innocència [ em referia als cinc exdirectius] , ¿ perquè van callar davant els comunicats  de premsa del Consell d’Administració de CP que posava en dubte reiteradament la seva honorabilitat?; ¿com és que no han presentat públicament les proves  corresponents refutant les insinuacions?;  ¿per quina raó no han convocat una roda de premsa urbi et orbe i han mostrat totes les actes,  de tots els acords de tots i cadascun dels òrgans de govern, amb els noms i cognoms de tots els consellers assistents que ho van aprovar?;   ¿perquè han tolerat que tots els mitjans de comunicació els hagin criticat i desprestigiat?;  ¿ perquè han assumit  de forma tan resignada el cúmul de descrèdit personal que els ha caigut al damunt?; i finalment, ¿perquè han deixat tensionar tant la cadena?. Això és el que no s’entén; o millor dit, això és el que jo no entenc. Algú m’ho podria aclarir? Vindrà un moment  en el qual podrem valorar si aquesta estratègia del silenci ha estat la més encertada i si, d’una forma o altra, aquest infart tal vegada s’hauria pogut evitar”.

      Així doncs, al menys  en sis ocasions  en públic,  i sempre en privat,  he contemplat la  possibilitat de la presumpció d’innocència  dels exdirectius involucrats i dubto que hi hagi ningú que  ho hagi plantejat tant clarament  i tantes vegades. En contrapunt,  en cap comunicat de premsa o en  les declaracions dels actuals responsables de CP i del BMN m’ha semblat  intuir-la, ni de lluny. (Just en aquest moment , quan falten deu  minuts perquè comenci el partit decisiu Barça – Madrid, les agències de notícies informen que un jurat popular  ha declarat no culpable a l’expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, per cinc vots contra quatre. ¡ Que n’és d’irrisòria  a vegades  la distància que separa la presumpció de culpabilitat i la  presumpció d’innocència! ).

Temps al temps

Vindrà un moment  en el qual, probablement, podrem filar més prim,  i  farem l’exercici  despiatat de comparar l’informe que emetrà més aviat o més tard la Fiscalia Anticorrupció,  amb tot que s’ha dit i escrit per part dels actuals responsables  de l’entitat sobre la culpabilitat dels exdirectius. Si es confirma la  versió que els Consells de CP i del BMN  van divulgat,  no hi haurà res a comentar des del punt de vista legal. Però si al final resultés que els plans de pensions dels cinc exdirectius  es van tramitar legalment, aleshores potser caldrà demanar greus responsabilitats  per acció i omissió als qui n’estaven al corrent i es van fer l’orni i també als qui  van  debilitar reiteradament la presumpció d’innocència  dels exdirectius i els  van estigmatitzar des del primer moment, sense  una espurna de consideració. El relat dels esdeveniments que ens han fet els Consells d’Administració de CP i del BMN no lligaria amb  que al final  el fiscal anticorrupció s’abstingués d’interposar una acció judicial perquè considerés que no hi ha hagut cap irregularitat o il·legalitat. I si el fiscal no ho fa, ja podem donar per descomptat que tampoc la promouran cap dels dos consells, amb la qual cosa  es posaria en evidència que  potser ens van confondre o enganyar a tots ( al fiscal inclòs) des del primer moment.

Més enllà de la qüestió  estrictament legal, en aquest afer  s’hi barregen aspectes  morals i ètics. En la nota de premsa del Consell d’Administració de CP del 24 de novembre, es fa referència a la “desproporció dels paquets de caràcter remuneratori i de previsió social de quatre alts directius que estan o han estat vinculats amb l’entitat fins a dates molt recents”.  No hi ha més alternativa  que interpretar que  el Consell de CP valorava que les remuneracions eren excessives (a més d’irregulars),  tot i que no ens aclareixen quins criteris de mesura van aplicar en aquesta ocasió per acabar afirmant  que eren desproporcionades. En això coincidim plenament, perquè premiar amb gairebé 29 milions d’euros als  cinc exdirectius ─i amb un sou de 500.000 euros anuals al director general destituït─ els quals  van ser  els responsables de portar l’entitat a la ruïna i a la seva desaparició,  i que van haver de recórrer després de la fusió amb tres caixes d’estalvis no catalanes  a un rescat  amb recursos públics per un import de 915 milions d’euros per salvar els mobles, és una immoralitat,  es miri com es miri.

Aquest judici  moral i ètic no arribarà mai a cap tribunal, perquè malauradament, la legalitat i la immoralitat són perfectament compatibles i perquè la moral s’estira i s’arronsa com un xiclet i ens la fem a mida de cadascú. Com tampoc cap jutge emetrà mai cap sentència sobre el sou  indeterminat del nou director general de CP, entre 160.000 i 280.000 euros bruts anuals  ─el qual, tot sigui dit,  només haurà de gestionar l’Obra Social i un departament d’entre 6 i 10 empleats─, perquè l’Assemblea General de CP del 29 de desembre el va aprovar legalment a cegues. (Com a simples  referències s’indica que el sou del president del govern de l’Estat és de  78.000 euros bruts anuals, el  del president de la Generalitat 143.000 i el del  rei  292.000).

Glaçats

Consulta el PDF

Radiografia d’una entelèquia

Consulta el PDF