Joan Raventós
Portem unes setmanes sense sobresalts en tot l’enrenou de Caixa Penedès (CP), la qual cosa és d’agrair, però això no vol dir que s’hagi normalitzat l’entitat i que s’hagin resolt els problemes i conflictes que malauradament l’han portat a ocupar les primeres pàgines de l’actualitat. Al contrari, existeixen cinc fronts oberts que s’aniran aclarint l’un darrera l’altre, alguns en els propers dies, d’altres en les properes setmanes o mesos i la resta qui sap si en qüestió d’anys.
D’ençà que es va destapar l’escàndol de les pòlisses d’assegurances de les quals eren beneficiaris quatre exdirectius de l’entitat s’han anat succeint diversos capítols del serial de CP que han caigut com galledes d’aigua freda sobre la ciutadania comarcal. Primer l’escàndol i la destitució fulminant del president Ricard Pagès i del director general Manuel Troyano, el 24 de novembre de 2011; una setmana després, l’anunci que la Fiscalia Anticorrupció de Catalunya obria diligències per aclarir què havia succeït; l’Assemblea General del 29 de desembre en la que es va posar de manifest que els hereus de Pagès seguien fil per randa el seu testament; al febrer la mort a causa d’un infart de Jaume Jorba, un dels quatre implicats en l’afer de les pòlisses; a principis de març la demanda de Manuel Troyano contra CP…. Tot i així, passats els xàfecs ocasionals, segueix la mateixa indiferència i irresponsabilitat col·lectiva, com quan tot semblava una bassa d’oli. Per tot arreu segueix imperant el silenci dels ignorants, dels aprofitats, dels bens, dels covards, dels ingenus, dels servils i dels ceballuts. Així va succeir durant i després dels anteriors escàndols de CP del 1967 i del 1985. De aquellos polvos vienen estos lodos fa la dita castellana, una sentència que descriu perfectament com el silenci, les conxorxes i la impunitat d’aleshores van propiciar el desgavell posterior. Ja ho va escriure Karl Marx “ la història sempre es repeteix, primer esdevé com una tragèdia i després com una comèdia”. Només els còmplices del desastre em fan arribar els seus afectuosos anònims intimidatoris.
Encara que només sigui per mantenir encesa la flama del que hauria pogut ser i no serà, repassem en mitja hora quin és a dia d’avui l’estat de la qüestió i quins són els cinc fronts oberts.
1. La renovació en marxa dels òrgans de govern de CP
El procés de renovació parcial del òrgans de govern de CP endegat després de l’Assemblea General del mes de desembre de 2011 ─que comportarà la constitució d’una nova assemblea de 80 membres ( 100 fins ara) i d’un Consell d’Administració renovat─ avança segons el calendari i l’estratègia previstos i s’enllestirà d’aquí a unes poques setmanes. No hi haurà sorpreses. Els diferents col·lectius implicats: impositors i entitats ( 73’33% del total), els ens locals (16’67 %) i el personal (10%), es troben immersos en els respectius processos electorals i en qüestió de setmanes coneixerem tots els nom dels seleccionats.
Alguns en representació dels ens locals ja s’han fet públics, com és el cas de Joan Raventós Pujadó, expresident del Consell Comarcal de l’Alt Penedès (CCAP) i exdiputat de Convergència i Unió (CiU), al qual podem veure a la fotografia adjunta; i de Salvador Carbó Gili, exvicepresident també del Consell Comarcal i exalcalde de Sant Martí Sarroca, d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Van ser proposats i votats exclusivament pels consellers del CCAP en representació de CiU i d’ERC, amb l’abstenció dels consellers del PSC, del PP i de la CUP, incapaços tots tres de presentar uns candidats alternatius. Així doncs, ja tenim dos noms segurs. Cap dels dos ostenta actualment un càrrec polític electe, condició que no s’exigia fins ara per poder accedir als òrgans de govern de les caixes d’estalvis.
El que crida l’atenció és que el CCAP no ha volgut/pogut/ o sabut presentar uns candidats que gaudissin del consens de tots els partits representats al Consell. Per defecte, han seleccionat dues persones d’un color polític determinat que anteriorment, vés per on, havien ostentat càrrecs en el mateix Consell, l’un de president i l’altre de vice-president. Es tracta d’una doble endogàmia ─una sectària i l’altra corporativa─ que s’ha materialitzat després de fer el gran esforç…de mirar-se el llombrígol. ¡Com si a la comarca no hi haguessin persones independents dels partits i dels ajuntaments tant o més competents ! El Consell Comarcal ha esdevingut l’aliat seleccionat per la cúpula directiva del BMN i de la que queda de CP, després que l’Ajuntament de Vilafranca va preferir no implicar-s’hi. No sembla per tant una maniobra de la CiU comarcal, sinó més aviat d’un determinat sector de CiU que s’hauria sentit afalagat davant l’expectativa d’assolir la presidència de CP, o si més no, d’ocupar una plaça o dues en el Consell d’Administració. No se si saben ben bé el què els espera i el què els hi tenen preparat.
Se suposa que més enllà dels dos noms concrets hi ha alguna estratègia pensada per part dels ajuntaments o del Consell sobre el futur de l’entitat, si més no per evitar donar carta blanca als seleccionats, com ha succeït reiteradament en el passat, amb resultats deplorables. I se suposa també que el president del Consell Comarcal els hi farà signar a tots dos una carta de renúncia fulminant si en algun moment perden la confiança de la institució que representen i evitar d’aquesta manera que s’enquistin en els càrrecs més enllà del mandat dels polítics que els han escollit. Aquesta ha estat, malauradament, la norma barroera de conducta en el passat… amb alguna excepció virtuosa en el cas de l’exalcalde i exregidor socialista Francisco Romero, que va tenir l’encert de dimitir voluntàriament quan es va canviar la truita a l’Ajuntament de Vilafranca i donar pas així a un representant de CiU. Haurem d’estar-hi atents… però molt em temo que ni una cosa ni l’altra.
En quan als representants dels impositors s’està seguint fil per randa el model pervers de sempre , tan ben explicat per l’expresident de Caixa Catalunya, Josep Serra Ramoneda, al seu llibre Els errors de les caixes: “ El procés s’iniciava amb un sorteig entre els milers, o millor dit els centenars de milers, de dipositants, per nomenar els compromissaris. El sorteig es feia amb garanties suficients, com la presència notarial, per assegurar la seva imparcialitat. Tot seguit, els compromissaris de cada circumscripció electoral es reunien en un local, normalment una oficina de la pròpia caixa, per elegir entre ells el seus representants a l’assemblea general. El més lògic era que, tenint en compte l’amplitud el col·lectiu del que havien estat extrets, els votants no es coneguessin entre ells, per la qual cosa els resultava difícil saber a qui concedir el seu vot, de tal manera que l’empleat de la caixa, que era qui normalment feia de director d’orquestra, tenia un gran marge de maniobra per aconseguir que finalment s’elegís al candidat que més lo convenia al màxim executiu. Aquest, prèviament, s’hauria encarregat d’escodrinyar tots els antecedents, des dels professionals als familiars i polítics, dels elegits per sorteig en cada circumscripció, per veure quin tenia el perfil més convenient. El seu nom era llavors comunicat al director d’orquestra que havia de fer tot el possible perquè sortís vencedor. La meva experiència és que entre la llista dels qui el director de la caixa que jo presidia considerava idonis perquè s’integressin a l’assemblea general com representants dels impositors i la dels que finalment ho feien hi havia una coincidència que, si no era total, presentava poques excepcions”.
Finalment , els representants de les entitats seleccionades prèviament per la cúpula directiva de CP s’estan concretant amb la mateixa meticulositat de sempre. La llista d’aquestes entitats és manifestament millorable i s’hauria pogut revisar i actualitzar a la darrera Assemblea General del mes de desembre de 2011… si la cúpula directiva de CP no hagués fet mans i mànigues per impedir-ho. Això sí, en aquella ocasió va fer una gran aportació incloent una entitat que no hi era, totalment representativa del territori i compromesa amb el seu futur social: el monjos de Montserrat. (Sobre el perfil del nou president podeu llegir en aquest mateix blog l’article El futur president de Caixa Penedès).
2. Pendents encara de la Fiscalia Anticorrupció de Catalunya
Des que el passat 1 de desembre de 2011 la Fiscalia Anticorrupció de Catalunya va anunciar que estudiaria l’afer de les pòlisses d’assegurances de les que es van beneficiar els exdirectius de CP, Ricard Pagès, Manuel Troyano, Jaume Jorba i Joan Caellas, només ha transcendit que la fiscalia en qüestió ha anat demanant tota la documentació al respecte, que l’entitat l’havia facilitat i que s’estava analitzant. Després de cinc mesos semblaria que ja se’n podrien haver fet una idea de tot plegat, però vés a saber si hi poden dedicar els temps necessari per a la investigació, si la qüestió és realment complexa o què dimonis podria estar succeint.
Mentrestant s’ha imposat una mena de treva informativa ja que sense notícies de la fiscalia poca cosa més es pot afegir al que ja s’ha anat repetint sobre aquesta qüestió en concret. Vindrà un moment que coneixerem l’informe de la investigació i sabrem en quin escenari ens trobem: si s’acusarà d’alguna cosa als exdirectius afortunats o si, pel contrari, se’ls exculparà de tota responsabilitat en el què va succeir. Serà molt interessant conèixer-ho en detall, ja que en la primera hipòtesis la lupa despiatada se situaria sobre els quatre autors d’un presumpte delicte o irregularitat, i en la segona sobre els membres dels òrgans de govern de CP que van autoritzar la fórmula de les pòlisses d’assegurances, amb coneixement de causa o en la inòpia més absoluta.
3. La demanda presentada per l’exdirector general Manuel Troyano
Tampoc sabem gran cosa més sobre la demanda presentada per Manuel Troyano contra CP per acomiadament improcedent reclamant una indemnització de 3’7 milions d’euros. D’això ja fa dos mesos. S’ha celebrat, això sí, un primer intent de conciliació el qual el BMN s’ha negat en banda a acceptar. S’espera un segon judici ben aviat.
4. La nova fusió del grup BMN que sembla que s’està cuinant
La situació és tan fluïda que es pot capgirar com un mitjó en només 24 hores. A data d’avui sembla que el procés de la nova fusió en la que es troba immers el grup Banco Mare Nostrum ( resultat de l’anterior fusió de Caja Murcia, Caixa Penedès, Caja Granada i Sa Nostra, amb un benefici net de 182 milions d’euros l’any passat) passaria per incorporar el Banco de Valencia i constituir, abans o després, un nou grup financer juntament amb Liberbank (sorgit de la fusió de Caja de Ahorros de Asturias, Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Extremadura i Caja de Ahorros de Santander y Cantabria, amb un benefici net el 2011 de 308 milions d’euros). El resultat final si la fusió s’acaba materialitzant ( Caja Murcia i Caja de Ahorros de Asturias ja ho van intentar sense èxit el 2010, per tant prenguin-s’ho amb pinces que se’n podria anar en orris en un tres i no res) seria una entitat en la qual els accionistes principals foren les set caixes d’estalvis , més els antics accionistes del Banco de Valencia i els nous accionistes que en els darrers mesos han aportat capital per evitar la nacionalització de BMN. D’aquest poti-poti en sortiria un nou grup financer amb seu a Madrid, per descomptat, i qui sap si amb una nova denominació, amb uns actius de l’ordre del 118.000 milions, que el situarien en el setè lloc del ranquing bancari de l’Estat.
Si s’acaba confirmant aquesta fusió (o una opcional en la que hi jugarien els grups Unicaja i/o Ibercaja) s’entraria altra vegada en una nova dinàmica d’integració i de reducció de personal, quan encara no s’han digerit del tot els efectes de les que s’estaven duent a terme en el grup BMN.
El que també importa és imaginar com quedaria la representació de l’antiga CP en els òrgans de govern del nou holding financer. Aquesta no és una qüestió menor, ja que la participació accionarial del 21 % de CP en el BMN es podria reduir a una mica més de la meitat en el banc resultant de la nova fusió, amb la qual cosa només tindria assegurada una plaça en el futur Consell d’Administració, màxim dues. Si en la situació actual ( 21 % de participació en el BMN) CP ja hi té una posició subordinada, en la futura imaginària podria resultar testimonial. ¡ Prou que gaudir del 10 o del 15% de les accions d’un nou grup bancari és molt important, però res a veure amb el que representava CP fa només quatre anys ! Pel camí hem perdut una entitat financera centenària arrelada a la comarca, amb uns serveis centrals que ocupaven centenars de professionals; s’han perdut centenars de llocs de treball a les oficines; i s’ha reduït dràsticament la dotació anual per projectes socials que havia assolit la xifra de 13’8 milions d’euros l’exercici 2007, invertint-ne només 4’8 milions el 2011. Veurem què succeirà el 2012 !
I la cosa podria no acabar-se aquí. Ningú no s’atreveix a posar la ma al foc i assegurar que després de la pròxima fusió que s’està cuinant no se’n plantejarà una altra més aviat o més tard…o que es posin en pràctica les recomanacions que va formular fa unes setmanes l’actual governador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández Ordóñez. Llegeixin-les al capítol següent.
5. El futur de Caixa Penedès
La regulació del sector de les caixes d’estalvis ha sofert més variacions en els darrers tres anys que en els vint anteriors…però el daltabaix i la moguda tot just acaba de començar. A mig termini hi ha dues possibles mesures anunciades pel governador del Banco de España que floten en l’ambient i que podrien condicionar molt el futur de CP.
La primera és la fórmula de convertir-se eventualment en una fundació que gestioni exclusivament el seu patrimoni i la seva Obra Social, ja que ostenta una posició accionarial minoritària en el grup BMN; i la segona, que CP surti del capital del BMN (o del futur banc que sembla que es constituirà), i es dediqui a guanyar-se la vida en d’altres activitats econòmiques. (No s’ha concretat gran cosa més i estaria per veure com s’ho farien els bancs afectats per recapitalitzar-se si les caixes es retiressin de cop; tal vegada es pensa en fer-ho a llarg termini, perdent aquestes, també de mica en mica, els seus drets polítics al òrgans de govern).
La fotografia resultant seria la d’una fundació comarcal sense ànim de lucre que invertiria els seus recursos en els sectors que es determinessin ( excepte en el capital d’una entitat financera… i, vist el què ha succeït, m’atreveixo a recomanar que tampoc en els negocis immobiliaris ni en l’especulació urbanística), i que dedicaria els seus beneficis i recursos als projectes que es contemplessin els seus estatuts fundacionals, en un àmbit geogràfic determinat. Vaja, com qualssevol altra fundació privada de les moltes que existeixen al Penedès i a Catalunya. Res a veure amb el què teníem fa només quatre anys!
En aquest més que probable escenari, tota la lletania d’òrgans de govern de l’antiga CP (Assemblea General, Consell d’Administració, Comissió de Control, Comissió d’Inversions…) i el centenar de representants en els mateixos òrgans, podrien quedar reduïts a una junta o patronat d’una fundació ─amb la corresponent fiscalització interna dels comptes─, que com a molt estaria integrada per una dotzena o una quinzena de membres.
Aquesta podria ser la tasca que haurien d’afrontar a mig termini els nous (i també els vells) representants dels impositors, de les entitats, dels ens locals i del personal de les oficines de l’antiga CP. Alguns s’hauran de fer l’harakiri, ja que si es donen les dues premisses que s’exposen a l’inici d’aquest capítol, no tindria cap sentit la continuïtat dels representants dels impositors, ni dels delegats del personal de les oficines. En contrapunt, els representants dels ajuntaments i els de les entitats (després de fer també una renovació de la llista actual) hi tindrien un paper hegemònic. Hauran de concretar molt bé en els nous estatuts qui acabarà prenent les decisions estratègiques, a què es volen dedicar i a què no, quins criteris aplicaran a l’hora de repartir les subvencions i quants recursos s’hi proposen destinar.
D’ara en endavant, els futurs consellers de CP ja no caldrà que facin la comèdia anual d’aprovar sense entendre’ls els comptes d’una entitat financera; ni podran ser còmplices o víctimes propiciatòries de la concessió de pòlisses d’assegurances com de les que en el passat es van beneficiar quatre (o cinc, o sis, o set…) exdirectius de l’entitat; ni podran obtenir préstecs hipotecaris ni crèdits per a ells o per a les seves empreses en condicions favorables; ni estaria massa justificat que cobressin dietes per assistència a les reunions, tot i que això de les dietes és la xocolata del lloro i si cal ja en parlarem un altre dia.
Caixa Penedès, malauradament, qui t’ha vist i qui et veu! I com que qui no està content és perquè no vol, potser fora oportú recordar que si s’ho haguessin proposat encara hauria pogut ser molt pitjor.
